Ja no recordo quan vam començar. Deu fer entre 15 i 20 anys. Cada estiu ens anem trobant totes cinc a casa la Montse, a Montornés. Fem un bon dinar (millor dit, la Montse o la Teresa ens fan un molt bon dinar!), prenem la fresca a l’eixida i xerrem incansablement. Amb estoïcisme ens acompanyen de vegades les parelles, els fills o els néts. Perquè som d’edats variades, tot i que les més joves ja deuen haver complert els quaranta. De fet ara només dues de nosaltres continuen treballant al lloc on ens vam conèixer. No és l’única trobada que fem durant l’any, però segurament és la més significativa. Deixem un espai per posar-nos al dia respecte a les xafarderies, però sobretot ens comuniquem amb naturalitat i a fons sobre allò que ens passa, ens inquieta, ens fa felices o ens fa patir. Servidora és força deixada amb les amistats. Truco poc. Vaig atabalada. Sóc mandrosa. Penso en la gent i en allò que els preocupa, però em costa sortir de l’embolic de l’agenda per fer espai per a l’amistat més gratuïta. M’adono que “faig coses” però que “hi sóc” molt poc. D’altres membres d’aquesta colla tenen maldecaps d’altres menes: criatures, feines complicades… Difícilment ens haguéssim anat trobat un any rere l’altre sense la constància de la Montse. Per això agraeixo tantíssim el seu gest, i no només d’ella, d’anar-nos convocant dos o tres cops l’any. Perquè estic segura que sense aquesta hospitalitat acurada, gaudiríem molt menys de l’amistat. No n’hi ha prou amb tenir sensacions agradables en relació a la gent que ens envolta. L’amistat requereix l’esforç d’aplegar la gent, de crear espais agradables de tranquil·litat i de conversa, de procurar que tothom s’hi trobi bé. És una cosa que probablement es valora poc, però em sembla que és un gran regal a tots els atabalats i atabalades del món.
Mercè Solé
Comentaris
Mercè