Diuen que estimar és gratis i això ningú no ho pot posar en dubte.
Hi havia dues muntanyes, una de gran i grisa, tota plena de brillants de tots colors que l’afavorien molt. L’altra era marró i solament podia oferir un tros d’argila de la seva muntanya i el verd de les herbes salvatges. Al cap d’un temps, la gent del poble s’assabentà de l’existència de les dues muntanyes. Tant pares, com fills com els més petits en parlaven.
Per anar a veure les dues muntanyes es reuniren dos amics. Un tenia molta por perquè no sabia què fer amb el plànol. El seu amic Pau li digué: “però, de què tens por? No saps que un plànol serveix per orientar-se?”. I dit i fet, en Pau no sabia si era lluny a la vora. L’únic que volia era trobar on eren les dues muntanyes. Anava a peu i ja portava una estona caminant i s’assegué per primera vegada. Es refrescà la cara. Després es menjà un entrepà que quasi era una barra de quart i se’l menjà tan de pressa que semblava que mai no hagués menjat en sa vida. Al cap d’una estona d’haver descansat tornà a mirar el plànol i s’adonà que era el plànol de carreteres. Per dins pensà: “Merda, per culpa d’aquest plànol de carreteres no hem trobat les dues muntanyes. La mare que em va parir! Però jo no defalleixo com em dic Pau”. Per altra banda, pensà per dins que mai més se’n riuria d’un company, ja que va poder comprovar que tots som humans.
En Pau, després de veure que amb aquell plànol no arribaria enlloc, va fer la promesa de continuar buscant les dues muntanyes. Quan portava un bon tros caminant i havia arribat al poblet de Pedra, de sobte li va semblar veure de lluny les dues muntanyes que buscava, una d’alta i grisa i una altra de més petita, marró, que l’única cosa que podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les seves herbes salvatges.
De moment el nostre amic baixà fins a Viladecans per avisar els seus companys i explicar on són les dues muntanyes. Mentrestant, la muntanya gran presumia dient “Jo sóc la més bonica!”. En canvi, la seva veïna, tan baixa i tan lletja, també rumiava els seus pensaments, i deia: “Per què dec servir jo? Sóc baixa, trista… No tinc cap punt que brilli… Només quatre arbrots que prou feina tenen per créixer.”
Mentrestant el nostre amic Pau i el seu millor amic Manel, el que tenia una mica de por, i tres més, anaren a Pedra a investigar les dues muntanyes. Ja eren a la meitat, però tots cinc no defallien. Pel camí descansaven molt poc i no seien per refrescar-se la cara. Sopaven mentre caminaven amb les ganes d’arribar a Pedra. De cop, en Pau, els parà a tots i els digué: “Companys, som a tocar de Pedra”. I de lluny es veuen les dues muntanyes. “Au, som-hi, xiquets!” digué en Pau. I tots cinc deixaren les motxilles a terra, miraren la muntanya petita i li giraren l’esquena. Tots junts es van decidir a pujar a la muntanya gran, ja que amb els brillants de tots colors era més bonica. En Pau i en Manel van ser els dos companys escollits per investigar la muntanya i en Manel va ser triat perquè ja no tenia por.
Tots dos van començar a picar per muntar la tenda i s’adonaren que tot el terra era roca. Aleshores baixaren per avisar els companys i van decidir anar a la muntanya més petita, encara que no els agradés tant.
No sabeu pas l’alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.
Van passar uns dies i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s’hi una bona temporada. Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.
Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.
Jordi Lligadas Vendrell
Comentaris