Sempre em crida l’atenció l’enorme creixement de beneficis de bancs i caixes. Més d’una i de dues vegades he sentit que el seus beneficis s’incrementen en un 20 o 25 %. Que són molts diners. I durant aquests darrers anys, segur que n’han fet molts, moltíssims, de diners. Quan hi ha crisi, però, es comporten gasivament. I l’acumulació en època de vaques grasses no sembla que ajudi a res quan arriben les flaques. En bancs, deu ser normal, però en el cas de les caixes em sembla una presa de pèl, un frau, vaja. No fa falta que regalin diners, però arriscar-se una mica més en préstecs bàsics s’agrairia sobretot perquè han tingut molts guanys deguts a l’especulació general. La seva “vocació social” (¿) es manifesta en projectes en molts casos de disseny i d’aparador, res que comprometi a llarg termini. Sempre coses que es poden tallar en sec si convé. És la política que segueix des de fa molts anys, la Caixa, i que és força general. Una cosa semblant passa amb les grans immobiliàries. Durant uns quants anys hi ha qui ha fet molta, moltíssima pela, a costa dels qui necessiten un habitatge. Són diners que han anat a butxaques privades. Les mateixes butxaques que ara demanen a les administracions públiques que prenguin no sé quines mesures perquè el sistema s’ha tornat insostenible per als usuaris. Però que no volien cap intervenció mentre es feien d’or.
I no només passa a l’engrós. Els petits propietaris que tenen pisos i que els han vist revaloritzar-se en un 100 % a l’alça, per exemple, s’esgarrifen davant la crisi, però no rebaixen els mil euros de lloguer mensual que cobren.
És un sistema pervers en el qual la gent que té poc o molt mai no se sent responsable de res. I en el qual tothom espera que les administracions els resolguin la papereta. No ens preguntem gaire per les causes de les coses. I esperem respostes polítiques sense preguntar-nos gaire a qui afavoreixen de veritat.
Mercè Solé
Comentaris