Molt encertat Joan Herrera quan proposa que només puguin representar Espanya els esportistes que hi paguen els seus impostos. La veritat és que no hi ha pàtria com la cartera. És realment la prova del cotó. Ho vaig pensar ja fa uns quants anys quan la Montserrat Caballé va donar suport a les llistes de CiU, sense tenir, segons sembla, el domicili fiscal a Espanya. Estaria bé que per ser considerats “catalans universals”, paguessin els impostos on es mou la majoria dels catalans, amb els mateixos criteris d’aquests i en benefici del seu país i no només de la pròpia butxaca. I més si, com és el cas, pretenen ser actius políticament. I encertats també han estat els partits que aquests dies assenyalen com a molt greu l’incompliment de la llei per part del govern espanyol en relació a l’Estatut. I m'alegro que hagin estat capaços de posar-se d'acord (creuem els dits!). A mi això de la llei sempre m’ha fet molt de respecte, perquè aquí rau l’estat de dret, encara que les lleis siguin incompletes, contradictòries, injustes… Mai no són perfectes, ni crec que puguin ser-ho, i per això hi ha els instruments polítics, per canviar-les. La cosa s’espatlla considerablement quan qui l’ha de fer complir l’incompleix sistemàticament. O quan des de l’oposició, per exemple, es parla com si les lleis no existissin (és el cas del PP, per exemple, en temes de terrorisme o d’immigració) i s’exigeixen actuacions no legals per part del Govern.
A mi em sembla gravíssim el que està passant, perquè desmotiva el personal i desprestigia completament la política. A part, naturalment, dels perjudicis que això pot causar a Catalunya. També em sembla greu que Zapatero posi en marxa una llei de la dependència que va incomplint sistemàticament. Segurament per imprevisió i desbordament. Tants assessors i assessores i càrrecs de confiança i professionals no han servit per fer un bon diagnòstic o una llei que tingués en compte les dificultats pràctiques amb què es trobarien?
Mercè Solé
Comentaris