Quan era petita, a l’escola i a casa intentaven que aprenguéssim a estalviar. Recordo que a casa compràvem moltes coses a terminis, a poc a poc, i que érem durament criticats per la gent assenyada. També era la mentalitat de no llençar res i de viure amb una certa austeritat, no només perquè no ens podíem permetre gaires alegries, sinó perquè es considerava que això era un valor en si mateix.És el que ens sobta a molts en relació a les dificultats de la gent jove per independitzar-se. Jo vaig tenir la sort de tenir feina fixa a 16 anys, amb uns sous normalets tirant a baixos al llarg de la meva vida laboral, però crec que proporcionalment als trenta anys estava en una situació molt millor que molts joves (de 30?) d’ara, i mai no he estat a l’atur. I això em sembla fonamental. Ara bé, els meus nivells de consum i de lleure eren molt mínims, certament. I el pare em sembla que no va fer vacances –sempre les treballava– fins ben bé els seus 50 anys.
Dic això perquè la primera reacció que em sortiria davant de la crisi seria estrènyer-me el cinturó i no pas embrancar-me a comprar-me maquinetes diverses o un cotxe, a terminis i mig finançament públic. No puc entendre com és la recepta Zapatero davant la crisis: reduïm impostos als qui més tenen, regalem 400 € i consumim més, i a sobre a crèdit. Ho deia ben clarament en no sé quin congrés socialista i les mesures que pren van per aquí.
Ja sé que part de la nostra societat no funcionarà sense mantenir el consum, però em pregunto quin cost té per a nosaltres i, sobretot, per als països del tercer món, l’abús de tercers sobre matèries primes (això sí que és una expoliació i no la suposada de Catalunya), la trivialització de la comunicació, el consum de combustibles per a ús privat…
Algun dia algú dirà que hem de renunciar a unes quantes coses i que tot i això podrem ser igualment feliços?
Comentaris