La veritat és que si la tele que veiem aquests dies és un mirall, no m’agrada la imatge que hi veig. Certament l’accident de Barajas ha estat impactant, i és veritat que desvetlla una certa inquietud (un cert morbo, potser?) per saber-ne més coses. Et quedes enganxat i d’alguna manera comparteixes el patiment de tanta gent. Però em sembla que en fan un gra massa.
No entenc per què TV1 va dedicar l’endemà de l’accident tot un programa a retransmetre com traslladaven els difunts a l’Almudena. Notícia no em sembla que sigui. I no crec que aporti res gaire sà.
Una altra cadena es dedicava a entrevistar al seu plató unes persones que havien trobat al tanatori i que havien convidat a l’estudi, que eren de Canàries i que hi havien anat l’endemà “per si coneixien algú”. Deu ser perquè, com tothom sap, Canàries és molt petit. Un altre dels convidats era un xicot familiar d’algú, que va explicar fil per randa com els havien atès els psicòlegs en el seu moment. Jo em pregunto si la tasca que fan els psicòlegs (ara ja no sabem néixer sense metges, patir sense psicòlegs i no ens deixen morir tampoc quan toca, no fos cas) no es veu interferida per tantíssims mitjans de comunicació que intentem captar moments emotius.
També els detalls tècnics eren curiosos. Recordo la veu d’un locutor per no sé quina emissora que demanava amb una certa exigència a un pilot que li expliqués acuradament com era la maniobra d’enlairar-se amb un sol motor, cosa que deu ser molt fàcil d’explicar al públic en general, que condueix avions com si anés en bicicleta.
Tot plegat potser per l’impacte emocional en un moment en què molta gent viatja, potser perquè anàvem curts d’altres notícies, potser perquè la competència morbo-comunicativa apreta… Cal parlar-ne molt, per no dir res, perquè de moment no hi ha grans coses a dir. El cert, però, és que el futbol del dia de l’accident no va faltar. Com tampoc els Jocs Olímpics no es veuen afectats per res, vista l’exquisida sensibilitat dels “Senyors dels anells”.
D'altra banda ahir es va informar d'una tensa reunió dels familiars amb els responsables d'Spanair, als quals exigien les causes de l'accident, causes que tots els especialistes diuen que segurament seran múltiples i que no se sabran fins d'aquí a uns mesos. Calia fer aquesta reunió ara i en aquests termes? Van recomanar-ho els psicòlegs? En un moment tan delicat i difícil es pot exigir als directius que es mullin sobre un tema que no es pot establir sense fer una anàlisi a fons? Aquesta situació no provoca molta més frustració afegida als qui pateixen?
També s'acusa Spanair de no haver donar les llistes de passatgers a temps. Però cal recordar que arran d'altres fets d'aquest estil, es va demanar que no es fessin públiques perquè no hi hagués gent que s'assabentés de la mort d'un familiar per la tele. Segurament que deu haver estat millorable tot plegat. Però la sensació és que tothom busca algú a qui, literalment, carregar el mort. Igual com els polítics busquen ser a la foto amb les víctimes (per cert, el Sr. Rajoy que quan tenia responsabilitats de govern no va deixar les vacances amb el Prestige, ara se sent obligat a passejar-se el primer dia per tots els hospitals).
Sí que penso que tot plegat és un mirall de com ens comuniquem, de com són les nostres relacions, de quines coses ens interessen i dels fils econòmics que es mouen per sota. Em sembla un encert que el jutge que porta aquest tema s’hagi negat a permetre’n la difusió de certes imatges, perquè les imatges s’acaben convertint en audiència i en diners. I el dolor dels afectats queda en darrer terme.
Ah, i ahir les tropes internacionals de l'Afganistan sota comandament nord-americà van matar 76 civils per error. Algú pensa demanar-ne responsabilitats?
Mercè Solé
Comentaris
Salutacions.