Acollir o condemnar

Sempre que passo per una església francesa quedo admirada de l’habilitat de les parròquies d’aquest país per comunicar allò que fan, per convidar la gent a participar-hi. És una bona manera de ser acollidors. De fet, a part de l’explicació de les mostres d’art que puguin haver-hi en el recinte, les esglésies sovint tenen cartells en què els diversos grups expliquen què fan, o quines persones –amb foto inclosa– formen part del consell parroquial, o fulletons pastorals diversos, o pregàries senzilles.

És una forma ben fàcil i pedagògica d’assenyalar que allò no és una peça de museu, sinó l’espai de trobada i de pregària de les persones que formen d’una comunitat cristiana que se sent viva, la qual, més enllà de les misses, fa un munt d’activitats pastorals a les quals tothom hi és convidat.

Aquestes vacances en passar per Saint-Jean-Pied-de-Port, vaig veure un parell de fulletons en relació al baptisme i a la catequesi d’infants que em van cridar l’atenció pel seu realisme. S’hi plantejaven preguntes com aquestes: “El meu fill no està batejat, pot anar a catequesi?”, “Si el meu fill va a catequesi, no estic vulnerant el seu dret a escollir?”, “Un nen amb disminució pot fer catequesi?”, “El pare del meu fill el vol fer batejar. Pot fer-ho sense el meu permís?” “Visc en parella sense estar casada. Em puc batejar?” Les respostes acabaven remetent al diàleg, sempre des d’un gran respecte.

De fet, aquestes mateixes preguntes ens les plantegen de vegades els amics no creients. Perquè el cert és que família, amics i veïns avui configuren famílies molt allunyades del model en què nosaltres vam créixer (i de fet m’alegro molt que sigui així, perquè no em sembla que hi hagi fidelitat autèntica sense llibertat), i sovint se senten excloses de l’Església, a la qual no saben gaire com atansar-s’hi per no rebre un moc. Quan de fet encara hi ha qui reclama que no es doni la comunió als divorciats no és d’estranyar que la gent se senti rebutjada.

Per això em resulta esperançador que algunes comunitats optin per partir d’allò que la gent es pregunta, sense condemnar a priori ningú, i que puguin connectar-hi a partir de la seva vida i no a partir d’una imatge que cada cop es correspon menys a la realitat. És un camí interessant per a la pastoral familiar.

Mercè Solé