Jo no sóc gaire nacionalista i per això de vegades em poso nerviosa quan els aires s’omplen d’essències (verbals) pàtries. De fet dic que no sóc gaire nacionalista i ni jo mateixa no sé ben bé què vull dir amb això. Potser que no sóc independentista, potser que em sento vinculada a molta gent més enllà de Catalunya i no m’agradaria que aquests vincles s’afeblissin, potser que “la nació” no és un eix que em faci vibrar gaire, si més no, no amb la mateixa intensitat que el terme “classe obrera”, o que el món de l’exclusió; o potser que hi ha països que em semblen molt més oprimits que el nostre. No crec que sigui una noció gaire racional. Senzillament els fils que m’han anat teixint m’han fet desconfiar sempre de les pàtries, de fet, de totes. Això no significa que no m’estimi el meu país. No sé quina nota treuria en un examen de catalanitat, com el que Ciu vol que passin els immigrants per poder votar. Però confio que no suspendria.Em ronda tot això pel cap, arran de la feina que està fent una persona que conec i que estimo molt. Amb els seus vuitanta-tres anys, m’ensenyava l’altre dia que anava transcrivint els llibres parroquials del segle XVII d’un poble de Catalunya a un fitxer d’excel. És una feina vinculada a un projecte de l’Arxiu Nacional de Catalunya i de la Diputació, que es diu (em sembla) Monumenta Genealogica Cataloniae, que persegueix la informatització de tota aquesta informació dispersa a tot el territori i de què sortirà, si tot va bé, un immens arbre genealògic. És una tasca de formigueta, que porta hores i que ella fa amb gran entusiasme, de manera totalment voluntària. Igual com ha dedicat moltíssimes hores de la seva vida a molts altres voluntariats relacionats amb el món social i cultural. La seva exaltació nacionalista sempre ha anat acompanyada d’una feinada immensa.
Em sembla que aniríem millor si els nacionalismes s’omplissin de contingut seriós i crític i no d’atacs furibunds a les espanyes.
Comentaris