Aquest és l’eslògan d’aquest temps de vacances. Fa uns quants dies que hem tornat d’Otsagavia, un poble encantador a tocar del bosc d’Irati, la “selva d’Irati”, que diuen els mapes navarresos. I no és una exageració per descriure aquell bosc que em recordaven els contes que llegia quan era petita.Molt de temps per mandrejar, per caminar, per llegir. Per sentir parlar euskera i per contemplar els pelegrins del camí de Sant Jaume que, plens de bona fe, fan la seva ruta a través de Roncesvalles.
Cada vegada ens fan més falta unes vacances tranquil·les, sense el neguit d’haver de visitar res, simplement per respirar sense obligacions. I és una sort i un privilegi poder fruir-ne.
De fet he pensat sovint en el blog i en les coses que m’hagués agradat escriure-hi, però he estat incapaç de comentar res ni del que veia ni del que llegia, i això que tot plegat era ben suggerent. També ho vaig pensar diumenge, a les Santes de Mataró, que m’encanten. Però a l’hora de la veritat res de res. Encefalograma més pla del que ja és habitual.
Total, m’he estat debatent entre la mandra i l’obsessió blocaire. Veurem qui guanya. Però les obsessions no són una bona cosa... I les vacances també són temps de trobada amb les persones amb qui no tens gaire temps de comunicar-te habitualment, de posar ordre a la casa (buf) i a la vida... O el no res...
(Mercè Solé)
Comentaris