És la sensació d’aquests dies, després d’unes setmanes d’anar tancant coses, de sopars, de sortides, d’infinites reunions (no és, em sembla, que n’hi hagi més, però t’agafen amb cansament acumulat i una mandra infinita). Sensació més intensa perquè tinc una mà inutilitzada per una petita caiguda tot baixant del Canigó (no és res, però requereix immobilitzar un parell de dits durant unes setmanes) i vaig a càmara lenta, cosa que, per bé o per mal, m’ha obligat a desertar d’algunes coses.
El blog ha estat el primer a rebre. L’he abandonat i espero anar-lo reprenent amb una mica més constància. De fet he trobat el gust a escriure les coses que em passen pel cap, perquè es una manera de pair-les millor. Des de la sortida al Canigó (adjunto un parell de fotos, per fer-vos dentetes,) als congressos d’ERC i del PPC (em va reconfortar que els militants d’ERC haguessin “vetat” una persona tant d’aparell i que em resulta tan poc renovadora de res com el Xavier Vendrell. El tema del PPC em sembla un bon exemple de com les gasten els del PP en tot i amb tothom). També estic llegint un llibre que fa de bon comentar: Les benignes, de Jonathan Littell. En fi, confio a posar-me les piles ben aviat… (Mercè Solé)
Comentaris
Jo la veritat és que prou feina tenia per anar fer el camí sense trencar-me res més. No hi entenc gens, de ciència. Per tant, a primer cop d'ull, no et puc pas dir de quan són les arestes. El meu coneixement del mètode científic també és limitadet o sigui que en qualsevol cas es tractaria d'una qüestió de fe, en la ciència o en la literalitat de la Bíblia, que, per cert, no em semblen incompatibles.
Mercè