Un dia i un altre...

Acabo d'arribar de la borsa de treball de Càritas. Contacte amb dones molt diferents. Històries que s'assemblen en la seva dificultat.

Història 1. XX està treballant i viu amb una parella de gent gran. La dona té demència senil. L'home es veu que és molt malcarat. No té dies lliures. Li proposo que vingui a una reunió que farem la setmana vinent per si es pot muntar algun grupet de dones en situació semblant. Em diu que vindrà. Me la miro bé i veig que arrenca a plorar. "¡Es que estoy tan sola!". Comença a parlar i no acaba: l'home de qui té cura exigia tocaments a més de fer la feina. N'ha parlat amb els fills de la parella, que li han donat tot el suport i finalment han entès el motiu pel qual a aquesta parella les dones els duraven tres setmanes a tot estirar. Però el dia a dia continua sent molt desagradable.
Història 2. Una altra XX fa un any que és aquí. De la seva situació personal no es dedueix que pugui tenir papers amb rapidesa, però un advocat li ha fet tots els tràmits. El permís li han denegat, però l'advocat li ha cobrat 300 €. Jo penso que li han pres el pèl.
Història 3. La tercera XX d'aquesta tarda ha vist com ingressaven la persona que cuidava a casa seva. Ara, a més de canviar de feina -ha trobat una suplència de dia- ha hagut de llogar una habitació: 250 € al mes, subministraments a part.
Històries velles d'una sola tarda. Per al món en què vivim són immigrants sense papers. Però, a l'estil de la JOC, diem: Una dona immigrant val més que tot l'or del món.
Mercè Solé
Com sempre, he robat la fotografia del Photoblog de Jordi Bertran.