El cas Pagola: quina és la fe catòlica?

La Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe, segons sembla a instàncies de l’omnipotent secretari de l’episcopat Martínez Camino, ha publicat una nota de condemna del llibre de José Antonio Pagola “Jesús. Aproximación histórica”, del qual he parlat ja més d’un cop en aquestes pàgines. I ho ha fet immediatament després que el bisbe de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, hagués donat el seu “nihil obstat” a la publicació del llibre després d’algunes correccions respecte a edicions anteriors. Cosa que significa que la tal comissió episcopal ha volgut donar una bufetada directa al bisbe Uriarte, just ara que es jubila. Amb gran alegria, per cert, dels més coneguts altaveus de la carcúndia més salvtge.

Però més enllà de les formes, penoses i que desacrediten Martínez Camino i tots els seus amics, aquí hi ha en joc alguna cosa molt seriosa, que toca directament el nucli de la fe catòlica. Jo crec que la nota episcopal, i deixeu-m’ho dir així, és dubtosament fidel a aquesta fe.

Quan es va publicar el llibre, jo vaig pensar que era realment una gran aportació al millor coneixement de Jesús per part dels creients, i també dels no creients que hi estiguessin interessats. Després de tants segles de parlar de Jesús com d’algú que venia directament del cel, gairebé teledirigit, i que ho sabia tot i ho tenia tot previst, qualsevol esforç que es faci per ajudar a acostar-se a la seva realitat humana, i a les seves perplexitats, i a les seves descobertes... és sens dubte una gran cosa. Que fa entendre millor què volem dir quan diem que Jesús és Déu i home. I el que volem dir és que Jesús és un home amb totes les característiques humanes, no és només una carcassa que amaga una divinitat omnipotent.

Val a dir també que, llegint el llibre, vaig pensar que hauria anat bé que en algun moment l’autor hagués explicat específicament què significava la divinitat de Jesús: afirmar que Jesús és Déu vol dir que nosaltres descobrim, en aquell home, la plenitud de Déu. De manera que, si el seguim a ell, i si ens unim a ell per la fe i per tot el que la fe comporta, entrem en la vida de Déu. Això el llibre no ho explica, i hauria estat bé fer-ho, per desfer definitivament la idea que per afirmar la divinitat de Jesús calgui atribuir-li uns poders i uns coneixements que li anul·len totalment la humanitat.

Doncs bé, resulta que la comissió que ha fet la nota creu més o menys això: que afirmar que Jesús és Déu vol dir afirmar que Jesús ho sap tot. “Jesús és Déu, sap que és Déu, i en parla contínuament”, diu la nota. Dir això és negar la humanitat real de Jesús, a més de ser una afirmació molt poc sostenible des del punt de vista de la investigació històrica. Com també és molt poc sostenible històricament dir que Jesús va voler crear un grup “organitzat i jeràrquic”, l’Església. Per als autors de la nota, dir que les coses que creiem els cristians sobre Jesús i sobre l’Església les hem anat coneixent amb el temps i gràcies a la reflexió cristiana, significa destruir els fonaments de la fe. Tot el que creiem, segons ells, ve directament de Jesús. Cosa que qualsevol persona mínimament assenyada sap perfectament que no és així ni pot ser així. A més, el mateix evangeli de Joan (14,26 i 16,13) ja diu allò de que l’Esperit ens ajudarà a entendre les coses i ens conduirà cap a la veritat completa... Realment, ens està fallant alguna cosa molt important. (Josep Lligadas)