Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com les campanes que toquen o els platerets que dringuen.
Això deia Sant Pau. O sigui que el sol fet que les noves campanes sonin bé no fa la cosa. Aquest carilló que avui tan solemnement estrenem ha de ser un compromís per a la nostra comunitat si no volem tornar-nos vermells cada cop que soni.
Perquè un carilló és una presència pública de la nostra modesta església de la Montserratina. Una presència que desitgem de veritat al servei dels veïns i veïnes de la nostra ciutat, molt especialment de la gent més senzilla i d’aquelles persones que viuen en dificultat, perquè se senten soles, estan tristes o malaltes, no arriben a fi de mes o no són acceptades. Un espai obert a totes les persones vinguin d’on vinguin, pensin com pensin.
Però el carilló no és només presència pública. Per als homes i dones d’aquesta comunitat és una crida a escoltar la veu amorosa de Déu, a trobar-nos per resar i a rebre l’estímul necessari per fer això que sembla tan senzill: estimar els altres com Déu ens estima.
Tots nosaltres, prou que ho sabem, som campanes una mica desafinades o potser esquerdades, campanes de moltes formes, mides i materials, de sons molt diferents, però malgrat tot, Déu deixa en les nostres mans les seves melodies.
Que el nostre so, real i simbòlic, com a comunitat, sigui signe d’esperança i d’evocació d’estimació sincera i no solament el d'unes campanes que toquen!
Mercè Solé
Comentaris