Revisió de vida. Un fet que va sortint regularment: ens sentim privilegiats. De fet, objectivament, i tal com va el món, en som. També és cert que convivim amb moltes persones que viuen circumstàncies semblants a les nostres i que se senten permanentment amargades, o amb por, o ressentides. El sentiment de privilegi i de felicitat de vegades va associat a la por de perdre aquesta mena d’estat “de gràcia” en què totes et ponen. Com si fos una estadística que s’hagués d’anar equilibrant. Però anant més a fons acabes veient que de fet la felicitat no sempre té a veure amb què et passa sinó amb com ho entomes. No és l’absència de desgràcies, o de lluites. Amb els anys pots cultivar una –potser fràgil– acceptació que la vida té alts i baixos, o que quan tu estàs bé el del costat ho passa malament. I aleshores tu pots ser suport de l’altre. I a l’inrevés. De fet una de les persones que ahir deia sentir-se més privilegiada passa unes circumstàncies personals per les quals no deu ser gaire envejada: problemes propis de salut i greu malaltia d’una persona molt propera.
En el fons hi havia un profund agraïment. I una certa pau davant de la certesa que haurem de viure coses que ens costaran, com morir-nos, per exemple, o la pèrdua de persones molt properes. I una íntima convicció que les nostres morts no tenen la darrera paraula i que la por es pot véncer. Que el dolor i el patiment no són l’única realitat de la vida. I que per això val la pena continuar les nostres petites o grans lluites encara que no en veiem els resultats.
Tot molt fràgil, si voleu. Tot basat en la confiança. Com diu el salm, “com un nen petit a la falda de la mare”. Aquesta confiança, i no la nostra habilitat, vàlua o privilegi personal és el que val.
Comentaris