Són 650.000

Dimarts vaig estar parlant amb una dona jove, d'uns trenta anys, que havia vingut feia un any i mig de Bolívia, junt amb el seu marit. Professionals qualificats tots dos, amb estudis universitaris i bona experiència laboral, s'havien quedat sense feina. I van decidir emigrar. Ella va aprendre a treballar com a cambrera en un hotel (els estudis universitaris no garanteixen pas saber fer bé la neteja o saber cuinar). La seva feina comportava cap dia festiu i un sou molt baix, amb la promesa de tramitar papers. L'empresa li va demanar documentació però mai no va arribar a lliurar-la al Govern Civil. A ell, treballant com a peó en la construcció, li ha anat una mica millor. De fet ha aconseguir papers, però només pot treballar a pagès. I ara no troba feina.

Han deixat les seves dues filles de sis i dos anys amb els avis. Ella calculava que, anant bé, d'aquí a quatre anys podrien tenir les seves filles de nou amb ells. Mentre els pares no hagin regularitzat la seva situació administrativa, però, s'han de comunicar per telèfon.
Sembla que un estudi recent sobre la immigració parla de 650.000 nens i nenes que viuen situacions semblants. Això, per a mi, és un atac directe a la línia de flotació tant de la família tradicional com de la nova família, conceptes tots dos reivindicats per grups socials molt diferents.
I mentrestant els pares d'aquestes dues nenes, per gentilesa de la Unió Europea, corren el risc de ser tancats divuit mesos per no tenir la documentació en regla. Un disbarat.
Mercè Solé