Pot semblar sense importància

He hagut d’anar a l’hospital de Viladecans perquè em fessin unes radiografies del genoll, que de tant en tant em falla i, segons la metgessa de capçalera, la causa segurament és que tinc “una artorosi de cavall”. No sé gaire quin significat mèdic té això de l’artrosi de cavall, però tot sembla indicar que hauran d’acabar operant-me.

Bé. El cas és que tenia hora fixada per a dos quarts de nou del vespre, i hi vaig arribar a les vuit. Va venir una infermera a buscar els papers dels que estàvem a la sala d’espera, i a mi em van cridar a un quart de nou, abans de l’hora fixada. Em van ficar dins un quartet petitó, i em van dir que em tragués els pantalons. Ho vaig fer i, com que trigaven, em vaig posar a llegir pacientment una revista que duia. El quartet era realment petit, i produïa una certa sensació de que podia em faltar l’aire en qualsevol moment. Segur que no era així, però la sensació la feia. I allà vaig estar uns set o vuit minuts, en una situació força incòmoda. Però heus ací que, al cap dels set o vuit minuts, treu el cap una altra infermera per la porta que donava a la sala de les radiografies, i em demana disculpes: “És que hem tingut problemes amb el pacient que hi havia abans, i s’ha allargat la cosa. Miri, ara ens queden tres o quatre minuts de feina, però li deixo la porta oberta perquè no tingui tanta sensació d’estar estret”.

Ja sé que és un detall petit, i que no m’hauria passat res si m’haguessin tingut aquells tres o quatre minuts esperant sense dir-me res. Però vaig pensar que aquella infermera tenia interès perquè els pacients estiguessin de la millor manera possible, i jo li ho vaig agrair. I vaig pensar que aquesta és una magnífica actitud davant la vida, en tots els camps i nivells. (Josep Lligadas)