Pobra Roma!

Aquest matí, de les coses que s’han dit a la manifestació del Primer de Maig, en destacaria sobretot dues: una, la reivindicació dels drets dels treballadors a Andorra, que és com una mena de forat negre que sembla que ningú no vulgui veure; i l’altra, l’afirmació repetida que els immigrants no són una mercaderia que quan la necessito l’agafo i quan ja no em fa servei la llenço, que sembla ser la filosofia de fons de molts plantejaments actuals.

I això dels immigrants m’ha fet tornar a recordar el meu drama polític i personal d’aquesta setmana: l’elecció d’un feixista com a alcalde de Roma, un representant de l’ala més decididament impresentable del partit del Berlusconi, disposat a destruir campaments de gitanos i a deixar clar que la culpa de la inseguretat ciutadana és tota dels immigrants.

Pobra Roma meva! Jo tinc les meves tres ciutats catalanes, que són Viladecans, Barcelona i Mataró. I després ve Roma, on tinc la necessitat vital d’anar de tant en tant. És una ciutat magnífica, insubstituïble. Però ara em fa por que ho serà menys.

L’any 1976, després de trenta anys d’alcalde demòcratacristià, va ser elegit el professor i crític d’art Giulio Carlo Argan, que era de la Sinistra Independente, associada al PCI. Alguns s’ho van prendre com un atac directe a la condició de “ciutat eterna” de Roma, com una bufetada als “sentiments catòlics”. Però no va passar res, és clar. Al contrari, el clima vital de Roma va canviar. I durant deu anys, amb Argan, Luigi Petroselli i Ugo Vetere com a alcaldes, Roma va dur endavant una bona política progressista, i sense gaires friccions eclesiàstiques, perquè al capdavall, la gent és més assenyada del que sembla. Després, quatre anys d’alcalde democratacristià, quatre d’alcalde socialista, i des de 1993, desapareguts els partits tradicionals, un ajuntament dirigit pels hereus del PCI: primer Franco Rutelli, després Walter Veltroni.

Roma ha funcionat bé, tots aquests anys majoritàriament governada per l’esquerra. Però la demagògia de la por, i uns certs desistiments i mandres de l’esquerra, han pogut més. Perquè el problema és que aquest nou alcalde no és simplement un alcalde de dretes: és un senyor que reivindica plantejaments i maneres de fer clarament feixistes. I estic segur que, davant aquest fet, des d’alguns sectors progressistes es tindrà la temptació d’assemblar-se una mica a la dreta i dir que potser sí, que cal vigilar els immigrants, perquè poden ser perillosos o almenys poden crear un clima incòmode. Sense adonar-se que, si es crea aquest sentiment, a qui s’afavoreix és a la dreta, que és qui “assegura” una “seguretat” a prova de bomba!

L’esquerra, quan governa, ha de fer que hi hagi seguretat, i posar tota la policia que calgui, i perseguir la delinqüència, siguin d’on siguin els delinqüents. Només faltaria. Però alhora ha de defensar que tothom és ciutadà o ciutadana amb els mateixos drets, i ha de defensar la dignitat dels immigrants, i ha de defensar un repartiment equitatiu de la riquesa... L’esquerra no pot, de cap manera, cedir en la lluita ideològica a favor de la igualtat de tothom i de la solidaritat amb els pobres: la igualtat i la solidaritat han de ser sempre els primers principis, el primers criteris. I això no és fàcil, perquè moure els baixos instints de la gent costa bastant menys que intentar fer pensar i intentar ajudar a obrir l’ànima. Però aquesta és l’única actitud assenyada.

Confio que l’esquerra romana i italiana la mantindrà, aquesta actitud, i que la nostra esquerra també. (Josep Lligadas)