Placidesa en família

Tarda de dissabte en mig d'un pont. Havíem pensat sortir tot el cap de setmana però ens hem quedat perquè, en la distribució entre els germans, "tocava" tenir cura d'en Pepito. No sé per quin motiu aquestes tasques o aquests moments sempre fan tanta por o tanta mandra o per què els veiem sempre com una limitació... Potser perquè no els pots controlar ni programar exactament al teu aire. Però el cert és que estan essent uns bons dies.
En Pepito està millor, amb el cap clar. Ja no pot aguantar-se dret sol i passa moltes estones al llit. Però es va llevant, menja bé, frueix del sol i de la lectura. Es mostra amable i manté el seu habitual punt d'ironia. És ben clar que ha decidit no deixar-se ensorrar i plantar cara a les limitacions que li comporta la malaltia. Això que aquests dies fa quatre anys de la mort del seu fill Joan.
En Jordi està encantador. Amb la malaltia del seu pare se sent -i certament n'és- útil i valorat. Està al cas d'allò que el seu pare necessita, col·labora en allò que pot, i té ganes de xerrar. Hem aprofitat per fer neteja del seu armari, junt amb una altra de les cunyades. Una feina que no m'agrada, però que entre tots tres ha estat passadora i hem rigut força.
He posat fil a l'agulla a la declaració de la renda, vaig ordenant el cap, he pogut fer gestions i compres que fa temps que tenia pendents el dia feiner del pont. He aplegat uns quants llibres a la biblioteca que tinc ganes de llegir... I encara vam poder anar a la mani el passat dijous: un espai de retrobament amb molts amics i un estímul que ens recorda que cal continuar lluitant perquè tothom pugui treballar en condicions dignes.
Total: la placidesa de poder dedicar temps i atencions a les persones que estimes. Sense presses.
Un goig.

Comentaris