Una amiga infermera que treballa amb malalts terminals, m’explica, desolada, que es troba amb moltes limitacions per part de la “professionalitat” en el seu tracte amb els malalts. No pot expressar sentiments, no es pot acomiadar dels qui moren, no pot consolar familiars. Entenc a què es refereix, perquè jo mateixa, quan he fet de treballadora social, he procurat mantenir sempre els límits emocionals per preservar la meva intimitat, per poder tractar la gent des d’una distància teòricament guaridora i per evitar veure’m assetjada, en la meva vida, pel patiment que jo veia en els altres.
Vist en perspectiva, no sé si m’he equivocat. Una certa distància és bona per a tothom, per als professionals i per als pacients i és convenient no identificar-se amb l’altre si realment el vols ajudar. Però recordo una persona que em va trencar aquests esquemes i, de fet, em va deixar “despullada” amb els meus prejudicis. Era una dona que havia exercit la prostitució, que va morir de Sida. Només l’acompanyava la seva filla, una adolescent i menor d’edat. La vaig visitar a l’hospital i veia que ja li quedava molt poc temps de vida. La filla la tractava amb infinita tendresa. I jo vaig fer el meu paper de treballadora eficaç, distant, incapaç d’una paraula que transgredís el marc professional. Jo no sabia tampoc gaire què dir-li, perquè no en sé d’acompanyar a la mort. Però vaig pensar que ho estava fent fatal i també que en una ocasió tan important vaig ser incapaç també d’expressar les coses que per a mi eren molt importants. La tractava com una “usuària” i no com una persona. També aquí juga el fet cristià. Penso que hagués estat bé poder-li transmetre com Déu l’estimava i que justament les prostitutes tenen la primera fila reservada allà on sigui que anem a parar. Però, ai, tampoc no vaig gosar, per por d’enviar i·lícitament un espai molt íntim. No tocava i no n’havíem parlat mai. De fet penso que la meva mala pràctica va ser a més a més mala pràctica professional, perquè segur que poden fer-se aportacions molt més positives que jo vaig fer.
I, en contrast amb aquesta fredor professional, un fenomen que a mi cada cop m’agrada menys: la “gestió professional” del dolor. La constatació que davant de qualsevol gran trauma la resposta institucional és enviar-hi el psicòleg de torn, perquè sembla que sense ell no podem plorar adequadament. No dubto gens que de vegades sigui necessari, però crec que en fem un gra massa o massa precipitadament, perquè quan passat un temps no es poden pair les coses sí que una intervenció psicològica, per exemple, és de gran ajut. M’hauré de rellegir Professions inhabilitants de l’Ivan Illich. Mercè Solé
Vist en perspectiva, no sé si m’he equivocat. Una certa distància és bona per a tothom, per als professionals i per als pacients i és convenient no identificar-se amb l’altre si realment el vols ajudar. Però recordo una persona que em va trencar aquests esquemes i, de fet, em va deixar “despullada” amb els meus prejudicis. Era una dona que havia exercit la prostitució, que va morir de Sida. Només l’acompanyava la seva filla, una adolescent i menor d’edat. La vaig visitar a l’hospital i veia que ja li quedava molt poc temps de vida. La filla la tractava amb infinita tendresa. I jo vaig fer el meu paper de treballadora eficaç, distant, incapaç d’una paraula que transgredís el marc professional. Jo no sabia tampoc gaire què dir-li, perquè no en sé d’acompanyar a la mort. Però vaig pensar que ho estava fent fatal i també que en una ocasió tan important vaig ser incapaç també d’expressar les coses que per a mi eren molt importants. La tractava com una “usuària” i no com una persona. També aquí juga el fet cristià. Penso que hagués estat bé poder-li transmetre com Déu l’estimava i que justament les prostitutes tenen la primera fila reservada allà on sigui que anem a parar. Però, ai, tampoc no vaig gosar, per por d’enviar i·lícitament un espai molt íntim. No tocava i no n’havíem parlat mai. De fet penso que la meva mala pràctica va ser a més a més mala pràctica professional, perquè segur que poden fer-se aportacions molt més positives que jo vaig fer.
I, en contrast amb aquesta fredor professional, un fenomen que a mi cada cop m’agrada menys: la “gestió professional” del dolor. La constatació que davant de qualsevol gran trauma la resposta institucional és enviar-hi el psicòleg de torn, perquè sembla que sense ell no podem plorar adequadament. No dubto gens que de vegades sigui necessari, però crec que en fem un gra massa o massa precipitadament, perquè quan passat un temps no es poden pair les coses sí que una intervenció psicològica, per exemple, és de gran ajut. M’hauré de rellegir Professions inhabilitants de l’Ivan Illich. Mercè Solé
(Per cert, la magnífica fotografia que acompanya aquest "post" l'he manllevat del blog fotogràfic de Jordi Bertran)
Comentaris
Jo diàriament se'm presenten situacions semblants a l'escrit exposat. Com m'ho manego? Com puc... Hi ha situacions on sóc més hàbil. Hi ha situacions on sóc més patosa... sovint m'enduc al cor situacions personals/familiars difícils d'empassar.... i això pesa... És un dels meus reptes diaris.
Abraçades.
Marta