Privilegis de l'Església?

“S’han d’eliminar tots els privilegis que té l’Església:..” , si fa o no fa així s’expressava el Joan Herrera després de les declaracions de la Conferència Episcopal. D’entrada vaig pensar que tenia raó i que com a titular no estava pas malament, però després de reflexionar-hi, em va semblar que podia fer-hi algun matis.

D’entrada, parlant amb més exactitud, Església som tots els creients, de dretes o d’esquerres, conservadors o progressistes, acomodats o compromesos. Altra cosa es pensar quin model d’Església s’acosta més al que hauria de ser el compromís cristià. I així, ara penso en tantes organitzacions cristianes que treballen per un mon més just i solidari, i penso també en aquell sacerdot que viu sol, amb un sou de 600 € al més, amb un horari de 24 hores diàries d’atenció a parroquians i no parroquians per cobrir enterraments, fer de funcionari de l’estat (sense tenir-ne ganes) en tots els matrimonis de practicants i no practicants, de mestre de cerimònies d’actes socials que a vegades no tenen res a veure amb la religió (primeres comunions o batejos de gent que se’n fot de la religió...) i amb la porta de casa oberta a malalts de sida, immigrants sense papers, persones sense recursos sortides de la presó... Si això es tenir privilegis!...

Confonem Església amb jerarquia eclesiàstica conservadora. Però perquè?., de qui és la culpa?. No és culpa de la dreta político-religiosa. Ells han fet el que volien fer en els darrers trenta o trenta-cinc anys: han ocupat el poder. Els altres, els creients progressistes, hem anat cedint acovardits davant l’embranzida, i hem anat vivint amb resignació la paradoxa que expressa tant bé el títol d’aquell llibre de l’Alfons C.Comín: “Cristians al partit i marxistes a l’església”, tot intentant mantenir les ganes de transformar el mon. I tot s’ha de dir, almenys jo i la meva parella, sovint ens hem sentit més compresos com a marxistes a l’església que com a cristians al partit...

Mentrestant, les forces polítiques d’esquerres han oblidat els temps en que els llocs segurs per a les reunions clandestines eren les parròquies. Mentrestant aquells vicaris dels anys setanta, que van ser criticats per que feien política, ara els ha arraconat la jerarquia que ostenta el poder, i que no fa política, sinó que, segons ella, només vetlla per la integritat moral de tots. Mentrestant també, les forces progressistes tenim dificultats per fer arribar el missatge de l’esquerra transformadora a la societat...

Potser es hora doncs, de que polítics de l’esquerra transformadora i cristians amb voluntat de construir el Regne de Déu a la terra tornem a trobar noves formes de col·laboració.

I finalment, des del punt de vista polític, crec que ens enganyem si pensem que les declaracions dels bisbes compliquen la vida al PSC-PSOE. Ans al contrari, vistes les polítiques de redistribució de la renda promeses pel govern, es a dir, xecs a dojo per a tothom i rebaixes d’impostos similars a les que pot prometre el PP, la polèmica dels bisbes, confrontant-los amb la dreta, els dona una pàtina d’esquerranisme que no és mereixen. Albert Farriol i Isabel Cruells