El Primer de Maig és un dia per mirar la realitat dels homes i dones que viuen del seu treball. Mirar és fer-nos conscients de les condicions laborals que marquen les seves vides i comprometre’ns a treballar perquè siguin dignes.
De les moltíssimes realitats on podem adreçar les nostres mirades podem fixar-nos enguany en les persones, majoritàriament dones, que treballen fora de casa tenint cura de la gent gran, perquè fan una feina molt poc valorada, potser perquè tradicionalment l’han fet dones, potser perquè té a veure amb un envelliment que no agrada a la nostra societat.
És una tasca que requereix paciència i amabilitat, on les emocions juguen fort: la relació amb la persona, de vegades amb una persona desorientada o amb signes de demència, és fonamental per poder fer bé la feina, i la capacitat d’escoltar; la relació amb una família de vegades angoixada, de vegades despreocupada, de vegades, simplement amb tarannàs molt diversos. El contacte continuat amb la dependència, la malaltia i la mort, i la pèrdua que això significa requereixen no només una certa maduresa personal, sinó formació i suport continuats. No tothom hi pot comptar. I és una tasca que demana també bones condicions físiques: per moure la persona, de vegades per fer la feina de neteja o la compra…
El marc institucional on es treballa és important: en molts casos a la dificultat de la feina s’afegeix la massificació i la manca de personal de residències,hospitals o serveis socials, o la poca estona que s’hi pot dedicar si es treballa en el domicili del vell. No hi ha res pitjor que veure amb impotència que has de deixar una persona mal atesa un dia rere l’altre.
I les condicions de treball solen ser dolentes. Els convenis col·lectius de les residències assistides solen ser molt baixos: horaris llargs i irregulars, sous baixos, més feina de la que es pot fer. A això cal afegir que moltes persones fan aquesta feina sense cap tipus de cobertura social ni laboral perquè no tenen papers i, per tant, no poden ser contractades. O que moltes d'altres treballen subcontractades amb les repercussions que això comporta: anar passant d'empresa en empresa, tenir sempre contracte temporal, cobrar menys que els companys d'equip (pertanyents a d'altres empreses)...
Els diaris reflectien no fa gaire la queixa de moltes persones que treballen en aquest àmbit. Millorar les seves condicions de treball és també millorar les condicions de vida de la nostra gent gran. Mercè Solé
De les moltíssimes realitats on podem adreçar les nostres mirades podem fixar-nos enguany en les persones, majoritàriament dones, que treballen fora de casa tenint cura de la gent gran, perquè fan una feina molt poc valorada, potser perquè tradicionalment l’han fet dones, potser perquè té a veure amb un envelliment que no agrada a la nostra societat.
És una tasca que requereix paciència i amabilitat, on les emocions juguen fort: la relació amb la persona, de vegades amb una persona desorientada o amb signes de demència, és fonamental per poder fer bé la feina, i la capacitat d’escoltar; la relació amb una família de vegades angoixada, de vegades despreocupada, de vegades, simplement amb tarannàs molt diversos. El contacte continuat amb la dependència, la malaltia i la mort, i la pèrdua que això significa requereixen no només una certa maduresa personal, sinó formació i suport continuats. No tothom hi pot comptar. I és una tasca que demana també bones condicions físiques: per moure la persona, de vegades per fer la feina de neteja o la compra…
El marc institucional on es treballa és important: en molts casos a la dificultat de la feina s’afegeix la massificació i la manca de personal de residències,hospitals o serveis socials, o la poca estona que s’hi pot dedicar si es treballa en el domicili del vell. No hi ha res pitjor que veure amb impotència que has de deixar una persona mal atesa un dia rere l’altre.
I les condicions de treball solen ser dolentes. Els convenis col·lectius de les residències assistides solen ser molt baixos: horaris llargs i irregulars, sous baixos, més feina de la que es pot fer. A això cal afegir que moltes persones fan aquesta feina sense cap tipus de cobertura social ni laboral perquè no tenen papers i, per tant, no poden ser contractades. O que moltes d'altres treballen subcontractades amb les repercussions que això comporta: anar passant d'empresa en empresa, tenir sempre contracte temporal, cobrar menys que els companys d'equip (pertanyents a d'altres empreses)...
Els diaris reflectien no fa gaire la queixa de moltes persones que treballen en aquest àmbit. Millorar les seves condicions de treball és també millorar les condicions de vida de la nostra gent gran. Mercè Solé
Comentaris