Continuo l’article d’ahir. Certament que els plantejaments i les actuacions de les jerarquies catòliques sovint són un desmentiment flagrant de tot això que vull plantejar, però jo estic amb tot el dret de pensar-ho i de dir-ho.El punt de referència de la moral per a un cristià és l’evangeli, l’actuació i l’ensenyament de Jesús. De fet, per als seus primers seguidors, l’afirmació de la resurrecció del seu mestre significava això: que Déu garantia allò que Jesús havia anat dient i fent al llarg de la seva vida. I el que Jesús havia anat dient i fent era molt clar. Jesús ensenyava que la voluntat de Déu era que tota persona pogués viure amb dignitat, de manera que ningú no quedés exclòs d’una vida mínimament feliç. I el criteri bàsic d’actuació ètica que transmetia era aquest: estar atent als altres, buscar el bé de tothom i sobretot dels qui més necessitats estaven... Ell deia que la voluntat de Déu sobre el món era aquesta, i que això passava pel davant de qualsevol normativa religiosa o civil. I de fet va ser per dir això, que va començar a fer nosa a les autoritats tant religioses com civils, i el van acabar matant.
¿Com se sap, doncs, a cada moment concret, quina és la voluntat de Déu? Doncs és bastant obvi: fent servir la pròpia raó, la pròpia sensibilitat, la pròpia capacitat de mirar al voltant. I aquesta obvietat en porta a una altra: al capdavall, Jesús el que propugna és una moral que podríem anomenar, seguint la terminologia actualment més estesa, laica. No és Déu qui dicta lleis per a l’actuació, sinó que convida a viure com a criteri la recerca del bé de tots. I a partir d’aquí, que cadascú tingui l’esperit prou obert per trobar les millors maneres de dur a terme aquest criteri.
¿Déu, aleshores, no serveix per res, a l’hora de concretar l’actuació moral? Depèn de com això s’entengui. Déu és un impuls, un punt de referència, una crida constant a no oblidar quins són els criteris bàsics, una invitació a avançar en sensibilitat i en humanitat, una reserva crítica contra la temptació de l’autoengany, un refugi també quan les coses van mal dades... Però a l’hora de concretar les actuacions, serà cosa del seny de cadascú, dels sentiments de cadascú, de les anàlisis de cadascú, i del que cadascú sigui capaç d’escoltar i aprendre de la gent que té a prop o de la gent que té lluny. O sigui que, a l’hora de les concrecions, jo diria que la moral cristiana és una moral laica. I que la majoria de cristians, en el fons, és així com la viuen.
Fet i fet, a l’escena del judici final de Mateu 25,31-46, els “beneïts” que Déu rep en el seu Regne era gent que feia el bé als altres per raons de sensibilitat humana, sense ser conscients que actuant així estaven fent el bé a Jesús mateix. Josep Lligadas
¿Com se sap, doncs, a cada moment concret, quina és la voluntat de Déu? Doncs és bastant obvi: fent servir la pròpia raó, la pròpia sensibilitat, la pròpia capacitat de mirar al voltant. I aquesta obvietat en porta a una altra: al capdavall, Jesús el que propugna és una moral que podríem anomenar, seguint la terminologia actualment més estesa, laica. No és Déu qui dicta lleis per a l’actuació, sinó que convida a viure com a criteri la recerca del bé de tots. I a partir d’aquí, que cadascú tingui l’esperit prou obert per trobar les millors maneres de dur a terme aquest criteri.
¿Déu, aleshores, no serveix per res, a l’hora de concretar l’actuació moral? Depèn de com això s’entengui. Déu és un impuls, un punt de referència, una crida constant a no oblidar quins són els criteris bàsics, una invitació a avançar en sensibilitat i en humanitat, una reserva crítica contra la temptació de l’autoengany, un refugi també quan les coses van mal dades... Però a l’hora de concretar les actuacions, serà cosa del seny de cadascú, dels sentiments de cadascú, de les anàlisis de cadascú, i del que cadascú sigui capaç d’escoltar i aprendre de la gent que té a prop o de la gent que té lluny. O sigui que, a l’hora de les concrecions, jo diria que la moral cristiana és una moral laica. I que la majoria de cristians, en el fons, és així com la viuen.
Fet i fet, a l’escena del judici final de Mateu 25,31-46, els “beneïts” que Déu rep en el seu Regne era gent que feia el bé als altres per raons de sensibilitat humana, sense ser conscients que actuant així estaven fent el bé a Jesús mateix. Josep Lligadas
Comentaris