Monges

Acabo de llegir un llibre que us recomano, que es diu Monges, publicat per l’editorial Fragmenta. Fa referència a un conjunt molt plural de dones, que de fet són molt poc valorades en general dins i fora de l’Església. Sospito que bàsicament perquè són dones i perquè es mantenen uns estereotips que no corresponen a la realitat. El llibre consisteix en entrevistes a una vintena de monges de “marques” molt diferents: gent que es dedica a la contemplació, gent que fa vida activíssima allà on és, gent d’escoles, gent que viu entre els més pobres (fins i tot sense casa, entre cartrons), gent senzilla i gent intel·lectual, n’hi ha un parell que practiquen zen, dues o tres enamorades de l’Islam. M’han sorprès algunes coses. En primer lloc, la seva enorme llibertat, que els permet afirmar com volen viure i ser conseqüents; en segon lloc el constatar una cosa que jo subscric a la meva vida en molt petita escala, que és que l’acció política i social en el nostre món, funciona millor si està fonamentada i acompanyada per una mística (en el sentit més purament contemplatiu de la paraula); després la pluralitat d’opcions: des de la que es fa monja quan ja és doctora en medicina, a la que fa el noviciat en una haima al desert d’Algèria, o la que treballa fent feines. I finalment, la seva manca d’inquietud i la seva esperança davant un futur incert amb molt poques vocacions. Si la seva congregació té poques possibilitats de sobreviure, pensen que ja sortiran altres coses i no en fan en absolut una prioritat. Es dediquen a la pregària, o a la gent, o al que creuen, i prou. A mi la seva feina m’anima a fer la meva com a ciutadana i, en el meu cas, com a cristiana.

Mercè Solé