Càrrecs de confiança

L’altre dia llegia al País, suposo que amb ganes de matxacar una mica més ICV per si no ens automatxaquéssim solets amb tot això de l’aigua, dues notícies gens neutres: el nomenament de Núria Bonaventura com a directora general dins la Conselleria de Medi Ambient i la promoció de Lluna Baltasar dins de Presidència, com a periodista.

No conec les protagonistes de la notícia ni tinc cap motiu per pensar que no són competents o que la feina que se’ls encomana no és molt necessària. El cert, però, és que m’agradaria molt que els partits polítics actuessin d’una altra manera amb els càrrecs de confiança a com s’està fent en general: que hi haguessin els càrrecs de confiança imprescindibles per fer la feina, que no estiguessin sobrevalorats econòmicament encobrint el finançament del partit (que hauria d’anar per vies més transparents), que l’accés no fos ni per pagar favors, ni per amiguisme ni per garantir als professionals de la política la seva continuïtat si no surten elegits, que les seves tasques estiguessin ben definides, que tinguessin la preparació necessària per dur-les a terme i, naturalment, que, un cop nomenats, fessin la feina que se’ls ha demanat. Tot això es dóna per suposat, però no sempre s’ajusta a la realitat. Les administracions són plenes de gent sobrera: la gent que ja no compta amb la confiança dels càrrecs polítics, però a qui no es vol destituir, que ocupen càrrecs de bon sou i buits de contingut; gent que anhelava el càrrec com a premi per la seva feina en altres àmbits; gent que cobra de l’administració i treballa per al partit…

Si no s’adopten criteris ètics seriosos, la política va perdent credibilitat a marxes forçades .