Congestions

En Pepito és a l'hospital. Als seus 84 anys de tant en tant necessita una ràpida ITV que el posi al dia. La veritat és que divendres al matí, per recomanació del metge, vam portar-lo a visita i van decidir quedar-se'l a l'Hospital de Viladecans, no va ser pas iniciativa nostra, entre altres coses perquè temem anar d'urgències. El van tenir quatre hores assegut a la cadira de rodes sense mirar-se'l. Van decidir que li farien una transfusió, que van iniciar al vespre cap al tard. Mentrestant ni va menjar ni va prendre la medicació que necessita. Ens van dir que tenia una infecció provocada per una llaga. Després va resultar que era una infecció d'orina. Finalment, l'han deixar ingressat.

Res de nou. Però la sensació és que el personal de l'hospital està absolutament col·lapsat i que no dóna l'abast, cosa que repercuteix en el tracte amb el malalt, potser no tant en les atencions estrictament mèdiques que necessita. Pot estar-se, com la darrera vegada, seguint una dieta errònia, o sense menjar res, sol, amb una sensació d'abandó força notable. També nosaltres acabem una mica marejats, perquè cada professional que passa ens dóna instruccions diferents: "esperin aquí", "no veuen que aquí fan nosa?", "vagin a casa que ja els avisarem", "aquest senyor no es pot estar sol..." Vas mirant, impotent, pensant que segurament la situació del Pepito no deu ser de bon tros la més greu ni la més urgent, però que t'agradaria que tot plegat anés d'una altra manera. De fet això passa amb una persona atesa regularment a l'hospital, amb diagnòstic fet i medicació clarament posada -suposem- al seu expedient.
Si a això li sumem el fet que les famoses mesures de la llei de la dependència que, valorades al mes d'octubre, encara estem esperant que es concretin, doncs, això, t'agafa una mena de mal de ventre... i penses en la gent que no té família que se n'ocupi o diners per pagar una persona que en tingui cura a casa seva.