Aprendre a morir

Portem uns quants dies entrant i sortint de l’hospital acompanyant gent gran. Portem uns quants mesos convivint amb les xacres de la vellesa i la proximitat de la mort. Tot plegat em fa pensar en fins a quin punt hem “medicalitzat” i “professionalitzat” els actes més importants de la nostra vida. Per néixer sembla que és imprescindible la medicina, si més no, per controlar el procés, encara que primer es van inventar els parts i després els metges i les llevadores. És una bona cosa si tot plegat acompanya i ens fa més sans, i no ens substitueix.
La mort també la tenim medicalitzada, però cada vegada tinc més clar que deu ser més profitós aprendre a morir en pau que no pas entestar-se a voler viure eternament. És que una cosa és una malaltia en una persona jove, i una altra de molt diferent és el procés de deteriorament del final de la vida. Quan veig la gent que hi ha als hospitals, a Urgències, o a les sales no em puc estar de pensar si l’atenció que reben és realment la que necessiten. Penso en dues persones que vaig conèixer no fa gaire. Totes dues passaven dels 80 i un d’ells patia una demència des de feia molts anys. A totes dues els acabaven de tallar una cama. Estaven lligats a la cadira i s’escolaven. Patien i feien patir. La veritat és que no semblava que les seves expectatives de vida fossin gaire grans i les de qualitat de vida més aviat molt minses. Però el seu evident procés terminal anava acompanyat exclusivament d’atenció mèdica i de l’afecte de les seves famílies, però com si la mort no existís.
Tothom mereix la millor de les atencions mèdiques i aquí jo no parlo pas d’eutanàsia. Però penso que arribat cert moment més val prepar-nos per afrontar la mort i deixar d’aplicar remeis que de fet no ho són, que de vegades resulten traumàtics, i que només endarrereixen un procés que és inevitable i que forma part de la vida. Amb els avenços de la medicina segur que podem estalviar-nos patiment, ¿per què no apliquem aquest darrer benestar a preparar-nos per assumir el darrer pas? Mercè Solé