De fet sempre he viscut de forma molt propera la meva Església i el meu comunisme, encara que la meva manera d'entendre l'una i l'altra no sigui gaire ortodoxa i encara no entenc com no m'han fet fora de tots dos llocs. Perquè a la Jobac (moviment d'Església actualment integrat dins la JOC) vaig aprendre a concretar tota la inquietud social que em voltava pel cap en forma de compromís, sindical en aquest cas. La Jobac em va aportar formació, anàlisi i acompanyament en les meves decisions, de manera que tota la implicació en temes socials i sindicals es va anar consolidant de manera força pedagògica. Al sindicat (CCOO en el meu cas) vaig aprendre que hi havia moltíssima gent amb qui potser no compartia la fe, però sí el compromís per millorar les condicions de treball i de vida dels companys i que aquí no es feia teoria sobre com millorar el món sinó que es passava a l'acció. Hi havia una munió de gent que hi aportava hores, esforç, que estava mal vista dins l'empresa i que intentava pensar noves propostes i noves relacions de treball. Molts companys provenien de les 25.364, pel cap baix, opcions comunistes, totes barallades entre elles. Segurament m'hagués animat a afiliar-me a alguna si hagués sabut a quina, perquè certament no s'explicaven gaire bé. Vaig estar a punt d'apuntar-me al PSUC, però aleshores hi va haver la gran escissió que va repercutir molt en la vida sindical i ho vaig deixar córrer. He estat delegada d'empresa durant tretze anys i continuo afiliada. Més tard he acabat afiliant-me a ICV, tot i que em trobo molt bé amb la gent d'EUiA. Però l'entorn més o menys comunista m'ha acompanyat durant molts anys d'una manera natural.
Per això em va sorprendre tant, en plena transició, que una companya de facultat, mestra i no pas joveneta precisament, en un cert moment, s'escandalitzés de la meva militància a CCOO i em digués molt enfadada: "Pero los de CCOO no son los del "amor libre"? I vaig haver de respondre, amb la sensació d'haver-me perdut alguna cosa interessant, que potser sí, però que jo al sindicat l'únic que feia eren avorridíssimes reunions...
M'ha vingut al cap aquesta anècdota en llegir un article crític amb la gestió de Baltasar que associava els comunistes amb les "txeques" i oblidava l'aportació comunista a la democràcia i ja fa temps que em ronda també la mateixa idea quan es parla de l'Església com si només fos el Rouco i s'oblida l'aportació cristiana a la democràcia. Ara que parlem tant de memòria històrica estaria bé fer l'exercici de veure i valorar les persones reals i no els estereotips.
Mercè Solé
Per això em va sorprendre tant, en plena transició, que una companya de facultat, mestra i no pas joveneta precisament, en un cert moment, s'escandalitzés de la meva militància a CCOO i em digués molt enfadada: "Pero los de CCOO no son los del "amor libre"? I vaig haver de respondre, amb la sensació d'haver-me perdut alguna cosa interessant, que potser sí, però que jo al sindicat l'únic que feia eren avorridíssimes reunions...
M'ha vingut al cap aquesta anècdota en llegir un article crític amb la gestió de Baltasar que associava els comunistes amb les "txeques" i oblidava l'aportació comunista a la democràcia i ja fa temps que em ronda també la mateixa idea quan es parla de l'Església com si només fos el Rouco i s'oblida l'aportació cristiana a la democràcia. Ara que parlem tant de memòria històrica estaria bé fer l'exercici de veure i valorar les persones reals i no els estereotips.
Mercè Solé
Comentaris