Elegy

Acostumo anar sola al cine. De fet, posats a escollir, ho prefereixo. Si vaig acompanyada no passa res en absolut, però el fet d’anar-hi sola em permet endinsar-me molt més en la pel.lícula, estar-me l’estona que vulgui fins que em fan fora de la sala….. Quan he tingut un dia molt intens i dur a l’Hospital me n’hi vaig.

És un espai on descansa el meu cos i també el meu cap. El cor ja no m’atreveixo a afirmar-ho ja que acostumo a veure pel.lícules amb molta emocionalitat. Quins criteris prenc a l’hora de decidir una peli? Doncs més o menys com en els llibres: l’autora, l’autor, el gènere, la temàtica… Em deixo guiar força pel què diu la contraportada…

Doncs en el cine també em deixo guiar per la directora (Isabel Coixet, Gracia Querejeta, Iciar Bollaín,…) pel director (Almodóvar el meu favorit), per la temàtica.

Però al que anàvem. Vull compartir en el blog del Mosquit i el Camell la darrera peli que vaig anar a veure: Elegy, de la Isabel Coixet.

Aquell vespre, excepcionalment, vaig anar acompanyada d’un amic. Jo tenia moltes expectatives posades. Vaig anar el mateix dia de l’estrena. Sóc així d’impacient. Volia veure a en Ben Kingsley i Penélope Cruz actuar junts. Ell és un professor avançat d’edat que li agrada seduir a alumnes desitjoses de provar experiències noves…. però mai permetent-se enamorar-se i ser enamorat. Però apareix Ella. De mica en mica el va seduint, captivant, eclipsant. La vida interior d’aquest home va trontollant fins al punt de quedar molt “pillat” d’aquesta noia. Hi ha una separació. Dos anys més tard hi ha un retrobament que capgirarà inesperadament el rumb de les seves vides.

Miro de no donar massa detalls per si alguna persona té la intenció d’anar-la a veure.

La Isabel Coixet m’encanta. M’apassiona les seves pel.lícules. Són intimistes, introspectives, amb pocs personatges (no li cal omplir de personatges secundaris les seves pelis). Són personatges complexos, no simplistes, amb vides interiors amb molt contingut.

Vaig quedar molt pillada del darrer diàleg de la pel.lícula:

Ella: Et trobaré molt a faltar

Ell: jo estic JA amb tu

Fora de context potser queda un diàleg com un més, superficial… però és brutal el contingut d’aquestes dues frases. I això em va connectar amb la meva vida… Em reconec amb ella pel fet de no assaborir ja el present que tinc, de les persones que m’acompanyen, de les que acompanyo… m’enfilo massa en el futur no permetent disfrutar el present.

[Elegy és un subgènere de la lírica (poemes de lament o de tristesa). L’actitud elegíaca és lamentar-se de qualsevol cosa/situació/persona que es perd]. Marta Digón