He anat a la celebració de la parròquia i m'ha anat bé. Potser per la seva senzillesa i perquè convidava al silenci. He pensat en els amics que han mort aquests darrers mesos: la Montse, en Puxan, en Rafa, la mare d'en Josep... I en la gent propera que pateix, perquè està malalta, perquè ha perdut algú molt estimat, perquè està passant un mal tràngol... En les dones de la borsa de treball de Càritas (penso en elles amb nom i cognom), que tenen la família tan lluny, que fa anys que no veuen els fills. I en les dures feines que moltes fan: tenint cura de gent amb Alzheimer de nit i de dia, vivint amb ells, fent molta feina que els delega la família d'aquesta gent per no gaire diners. I en el que significa tenir cura d'una persona, agafar-li afecte, veure com mor... I tornar a començar amb un altre, sense suport. I tot és tan petit al costat dels patiment de molts altres que ni tan sols conec... La pregària universal dels cristians és un bon invent.I penso també en els mals rotllos que portem tant en la política com en l'Església i que ens distreuen d'allò que és fonamental: estar al servei de la gent. I, més positivament, penso en aquesta mena d'estranya comunitat blogosfèrica que no està gens malament.
Mercè Solé
Comentaris
Vaig pensar, com tu vas fer, en alguns que ja no hi són... Vaig pregar... I, això sí, per més bé que estava vaig enyorar tots els amics de la meva parròquia i comunitat, en no compartir aquest cop les celebracions de la setmana santa amb ells... Però no es pot estar a dos llocs.
També vaig pensar em la meva família de l'Agulla, sempre compartint esperança.
Petons i bona Pasqua