Participació (i 3). Cultures associatives

En els dos posts anteriors ha sortit la part municipal dels consells de participació ciutadana, però ara voldria parlar de la cultura de les associacions. Val a dir que no estem en un moment de gran participació ciutadana i que tots fem el que podem, que sovint són les mateixes persones les qui estiren del carro a diversos llocs, però penso que el món associatiu té bons reptes al davant:

– La participació interna. He pogut veure que coses bàsiques com tenir uns objectius clars, explicar-se bé als propis associats i a la resta d’entitats o de ciutadans costa molt. De fet, quan una entitat participa en un consell, per exemple, si no és que es tracta d’una qüestió de vida o mort, difícilment el o la representant transmeten als membres de la pròpia associació què s’ha tractat a la reunió ni els demanen parer sobre allò que poden aportar a la propera reunió.
– El paper dels membres de la junta. De fet, els papers que la llei considera fonamentals en qualsevol associació són el de president(a), secretari(a) o tresorer(a) i tots tenen una durada temporal. Però observo que la renovació costa no només perquè no surti gent sinó perquè hi ha qui es resisteix molt a posar el càrrec a votació. El món està ple del que jo en dic “presidents de canapè”, una mena de presidents honoraris que no deixen la cadira, a qui els encanta la representació institucional, però que difícilment assumeixen el paper de fer funcionar l’entitat. Tot allò que tant critiquem dels partits polítics sovint passa també a les entitats. Per no parlar d’un altre tema sensible: els diners. Els comptes no sempre són clars, transparents o documentats i de vegades a algunes associacions els costa de veure la relació entre l’activitat que fan i l’imprescindible pressupost per fer-la.
– La necessitat de formació és molt important, en camps tècnics mínims (fer una acta, portar una assemblea, fer un balanç…), però també a saber motivar la gent, parlar en positiu, afrontar els conflictes..
La veritat és que crec que arrosseguem un dèficit de cultura participativa i associativa i que en aquest tema sovint veiem la palla a l’ull de l’altre i no la nostra biga. Ens posem sovint amb els partits polítics i amb l’Església, per la seva manca de democràcia, però penso que també moltes entitats necessiten una renovació de fons. Altrament és difícil plantejar-se nous reptes com l’acollida d’immigrants, el relleu generacional, la transformació de la societat, en definitiva. De fet, dins de l'Església, tendim a situar la manca de democràcia en el sistema d'elecció dels bisbes, però en el funcionament habitual dels grups de treball (litúrgia, catequesi, càritas...) hi ha qui manté determinades responsabilitats com si fossin personals i intransferibles fins a la vida eterna, cosa que no afavoreix gaire ni la corresponsabilitat ni la participació de tercers. (Mercè Solé)


Comentaris