Participació (2). Un altra manera de fer participar



Un pas més és implicar la gent en la marxa del propi consell, donar-los responsabilitats concretes, treballar per cohesionar el grup (que la gent es conegui, que les persones a qui costa més expressar-se vagin agafant confiança, que hi hagi comissions de treball de mides raonables…). Això és possible i dóna bons resultats si més que per mantenir una estructura formal, reglament en mà, s’està per crear dinàmiques motivadores. Però no serveix si, per exemple, en el Consell municipal hi ha un enfrontament fort entre oposició i govern (en els consells qui sempre té representació són els partits i això és un condicionant si tenen molt de pes), perquè aleshores es tendeix a la crispació i no a la confiança; o si es vol mantenir un protocol excessiu que faci que el regidor o l’alcalde manin molt, molt evidentment i davant dels mitjans de comunicació. Una altra cosa de què cal desprendre’s és de la por i de la necessitat compulsiva d’agradar a qui mana per part dels tècnics i dels polítics que no són l’alcalde. Si has de valorar que cada paraula que tu o algú altre diu ha de ser de lloança envers l’autoritat o ha de merèixer l’acceptació de qui mana, no vas enlloc.
Aquest sistema té l’avantatge que es treballa més a fons i es van transformant més coses i amb més gent, però l’inconvenient que cal anar al ritme de la gent i que potser els resultats no són tan a curt termini, ni tan novedosos ni tan brillants. I sobretot que és més difícil atribuir-se’n el mèrit a nivell tècnic o electoral. De fet, m’ha sorprès força l’altíssim nivell de competitivitat i d’adulació que hi ha dins l’Administració Pública.

Comentaris