Participació (1). Els Consells municipals

L’altre dia em van preguntar per la meva experiència a l’ajuntament de Viladecans –tot just dos anys– en temes de participació ciutadana i de convivència. La veritat és que el primer és creure’s que la gent pot aportar alguna cosa valuosa i positiva per a la ciutat. De fet hi ha una notable distància entre creure-s’ho de debò i entre viure la participació com un maquillatge a suportar, perquè un és un tècnic o un polític fantàstic i competent que ja sap què cal fer i on vol arribar.
Vaig poder observar que a la pràctica la postura majoritària és pensar que fer participar la gent és una bona manera de “vendre el producte”, o, en els termes de moda, d’assolir una òptima “governança”, en què la gent se sent escoltada. Pot ser una manera d’evitar-se oposicions i recels inútils. És cert que això comporta fer l’esforç d’explicar-se, cosa que massa sovint els polítics obliden. Però aquest a mi em sembla un objectiu molt minso.
De fet els termes en què es presenten les opcions de participar solen ser confusos. De vegades, les reunions estan mal convocades i els participants de les entitats no acostumen a tenir-hi responsabilitats concretes, amb la qual cosa tendeixen a inhibir-se’n. Em sembla que aquestes coses passen perquè qui convoca ho fa com un tràmit a complir i espera poc del resultat. Es pretén més convèncer de la pròpia idea que no pas recollir propostes.
S’intenta també que no siguin només els representants de les entitats qui participa en aquests Consells, i es fa un sorteig entre el ciutadans, amb escàs èxit, per cert. De vegades es fan reglaments de participació ciutadana altament elaborats que contemplen una casuística extensíssima…i que a la pràctica resulta inaplicable. (Mercè Solé)

Comentaris

Ho reconec. El tema de l’aigua no és el meu fort. Dit això, la que està organitzant el conseller Baltasar amb el projecte del trasllat d’aigua del Segre, amb formes i maneres del tot impresentables, em preocupa de manera doble.

El primer motiu de preocupació és que no em sembla massa adient de cara al que anomenem “nova cultura de l’aigua” que es proposin actuacions que reincideixen en el que, en ocasió del desviament de l’Ebre, eren motiu de queixa justificada per part de sectors amplis de la població, de les institucions, de la pagesia i de les plataformes ciutadanes. La sequera és evident, les solucions del tot complexes.

Les evidències i les solucions requereixen molta capacitat de diàleg, de comunicació multidireccional i de relació constant amb els sectors que poden aportar les seves consideracions (des del món acadèmic i tècnic fins als àmbits diversos de la producció agrícola, passant per les entitats i grups que s’estan pronunciant aquests dies). Baltasar incomunica. Ho dic clarament, en matèria mediambiental i d’habitatge, enyoro Salvador Milà. En Milà molestava a tot l’establishment econòmic i fàctic (bon senyal) i Maragall, sensible a aquests prohoms, el va treure del govern. Baltasar incomunica. La seva fotografia amb l’empresari constructor Reyna, va ser una errada nefasta en la culminació d’una llei d’habitatge bastant positiva en la qual hi intervenien sectors amb més dret a la fotogènia política (sindicats, per exemple) que no pas aquest home de negocis. Amb l’aigua, que no és el meu fort, tornem-hi amb les males maneres. No ho dic jo. Ho diuen els companys i companyes d’ICV de Lleida amb veus més autoritzades (i enteses) que la meva, com ara el diputat infatigable i heroic Francesc Pané.

La feina bruta del tripartit passarà factura electoral a ICV-EUIA (aquesta és la meva segona preocupació, segona i secundària). Que no pateixi Montilla, el PSC és una màquina electoral que es creix davant de les adversitats (mireu el tsunami de les legislatives, envoltat de crisis d’infrastructures). Que no pateixi ERC. Prou en tenen, aquests darrers, amb resoldre la seva divisió amb un salt mortal sense compromisos en direcció al 2014, l’any de la proclamació de la república independent de Catalunya.

Avui no tocaré l’altra pota del pastís de govern d’ICV-EUIA, doncs, com em passa amb l’aigua, de policíes, lladres i serenos, no en soc expert (ni ganes).

La preocupació preferent, però, és que la cultura de l’aigua ha de ser part primordial d'una visió diferent de les coses en matèria ambiental i, perquè no, cultural i civilitzatòria. Les cultures de resposta a les situacions complexes necessiten concurrència de sectors i cap marge a la improvisació. Per parlar d’aigua, s’han d’escoltar les opinions dels tècnics, dels experts, dels acadèmics, dels ambientalistes, dels pagesos, dels consumidors i de les institucions del territori. De passada, els que no entenem de que va de tot plegat, acabarem tenint una mica més de cultura. De cultura de l’aigua.

Aquestes dues preocupacions, per ordre, em suggereixen que no és feina dels militants d’ICV haver de fer o haver de defensar la feina mal feta del conseller de torn. Tenim agendes socials molt properes per atendre. Ho fem de manera altruïsta.
Mercè Solé ha dit…
Hola,
Estic molt d'acord amb tot el que dius. A mi també m'inspira molta més confiança en Milà que en Baltasar i, pel que vaig veient pels mitjans de comunicació, això del "transvasament-que-no-vol-dir-se-així" s'està fent molt malament. Jo crec, però, que la nova cultura de l'aigua necessita temps, però també crec que si ens creiem això de la participació no podem actuar gairebé d'amagat en un tema tan sensible. I quan dic participació no vull dir exactament fer el que els pagesos en aquest cas, o altres col·lectius, vulguin, sinó prendre una decisió tan consensuada com sigui possible, després d'haver escoltat totes les parts. Perquè la veritat és que si la "radicalitat democràtica" no es demostra quan s'està al govern i en un tema que pot resultar conflictiu, de què serveix? Potser s'ha de fer aquest trasllat de l'aigua del Segre, però penso que es desaprofita una gran ocasió de fer pedagogia sobre què vol dir governar, les prioritats d'equilibri territorial i de sostenibilitat, què són la participació i la transparència, i la famosíssima "nova cultura de l'aigua".
En fi. A veure com acaba tot plegat!