Lourdes i el miracle ciutadà

Acabo de llegir el llibre Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll, premi Sant Jordi 2007. És una aproximació novel·lada i crítica a la història de Bernardette Soubirous i a les aparicions de Lourdes que m’ha agradat molt. Pep Coll no només no és creient sinó que és molt crític amb la institució eclesiàstica, però la visió que dóna de Lourdes i del seu entorn m’ha semblat molt respectuosa: la religiositat popular, la teologia catòlica de l’època, la misèria de tanta gent, l’entramat polític, els interessos econòmics, personals i professionals…
Potser l’aspecte que no acabo de compartir és que suggereix que la major part de la gent que avui s’atansa a Lourdes estigui motivada per l’espera d’un miracle. La veritat és que a mi m’ha semblat que més aviat la gent hi va per altres motius més tranquils, per compartir la fe, per viure d’una altra manera la seva malaltia. De fet a mi les aparicions en si mateixes, i els miracles que se’ls atribueixen, no em diuen gran cosa, però en canvi Lourdes em sembla que desenvolupa una altra mena de miracles que ja m’agradaria que s’estengués a totes les ciutats del món.
Les persones malaltes són protagonistes: se les veu, se les respecta, poden passar desapercebudes. La seva situació no és “anormal”. Patir moviments convulsos, anar en cadira de rodes o en llitera passa a ser acollit amb normalitat. Esdevenen visibles realitats que sovint en el món estan amagades o en situació vergonyant.
Les persones malaltes disposen d’un recinte, i d’una ciutat, adaptades. On poden moure’s amb facilitat. A les celebracions litúrgiques tenen reservats sempre els llocs preferents. També els edificis estan molt adaptats.
Les persones malaltes disposen d’atenció mèdica durant la seva estada i del suport de molta gent voluntària. A Lourdes se senten acollides tal com són, acompanyades, valorades. També hi ha estades per a totes les butxaques.
I a més tot això es dóna en un clima de serenitat i d’alegria, no pas d’histèria o de tristesa. I en un ambient de respecte per les diverses sensibilitats cristianes. A Lourdes, les pregàries tenen colors molt diferents, no només pels colors culturals i de pell, sinó per diverses maneres de viure la fe.
Això sí, surts del recinte i et trobes amb una immensa fira “kitsch” espantosa. Però aquest és un altre tema. (Mercè Solé)