Laïcitat futbolera

Vull un estat laïc futbolísticament parlant i començo a entendre els agnòstics, ateus i d’altres religions que es neguen a viure en un bany maria catòlic, perquè és el que a mi em passa amb el futbol en general i amb el Barça en particular.
Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes: discurset de Joan Laporta. Enterrament de Cassià M. Just, més Joan Laporta. Telenotícies de sempre i a tot arreu, totes les incidències futboleres, del Barça i d’altres, tant si hi ha alguna cosa en joc com si no. Declaracions i contradeclaracions dia sí i dia també en una nova –o no tan nova– religió, no sé si gaire alliberadora, i que a més sol funcionar amb poc sentit crític. O el sentit crític es limita a les qüestions tècniques de si cal posar aquest jugador o destituir l’entrenador, però no hi ha debat sobre el funcionament econòmic, social i polític d’aquests grans equips. Segur que el Barça és més que un club, però segur també que el nostre món és força més que el Barça. De fet m’alegra quan guanya, perquè m’estimo més estalviar-me el conjunt de planys i retrets que ens anem empassant estoïcament a tot arreu quan perd.
De fet el Barça és un bon exemple de com la sobreabundància pot generar ineficàcia, i de com una atenció desmesurada acaba perjudicant les persones, com el Ronaldinho i tants d’altres. Un joc que pot ser divertit és considerat un afer nacional. Però jo, que d’esports no hi entenc gens, m’imagino que hi ha d’altres esports i altres equips, que moltes persones no es limiten a mirar, sinó que juguen en llocs modestos, que estaria bé que algun dia fossin també notícia, o que compartissin recursos.
En fi, reconec que estic una mica desesperada perquè em veig a venir una llarga temporada de llàgrimes culés i una altra mica perquè, com deia algú, el sentit de pertinença a un equip de futbol desvetlla molta més fidelitat que el partit polític o la parella. Si almenys pogués apostatar d’alguna manera, però no puc estripar un carnet que no he tingut mai!

Comentaris