La d’ahir al vespre, al Liceu. Vaig anar a veure el Tannhäuser i em vaig recordar molt d’una pel·lícula que en el seu moment em va encantar: Cita amb Venus (István Szabó, 1991), una al·legoria de d’una Europa que reconstrueix la seva identitat. A partir de la preparació d’un Tannhäuser a l’Òpera de Paris es va manifestant l’abundància de recursos i la riquesa cultural europees especialment després de la caiguda dels països de l’Est, paral·lelament a l’individualisme, la superficialitat i la buidor que impedeixen construir un projecte comú amb cara i ulls.La veritat és que la representació d’ahir enllaça bé amb la pel·lícula: una obra magnífica, molt bons músics… però una escenificació que anava a la seva bola i que es permet canviar el final de l’obra (com va fer Núria Espert amb Turandot fa uns anys), ambientar-la en una altra època amb un text que no ho resisteix, i convertir Tannhäuser en pintor en lloc de poeta-músic. És curiós veure com s’ha posat de moda dins de l’òpera una mena d’esquizofrènia progressiva entre allò que diuen el text i la música i allò que veus a l’escenari, tot amb grans recursos i molt treballat. De fet suposo que hi ha moltes ganes de novetat i molta convicció que el públic no som capaços d’anar al fons de l’obra, o d’actualitzar-ne els continguts, i molt poc interès per transmetre què volia realment Wagner, en aquest cas. Em sembla curiós que en la música barroca, per exemple, s’estigui per la reconstrucció històrica i en la romàntica justament per al contrari.
A mi la veritat és que quan vaig a veure un espectacle em sol interessar l’obra en si mateixa i agraeixo els muntatges –clàssics o contemporanis– que es fan transparents, que són facilitadors perquè tu puguis aprofundir, i que deixen espai per a la llibertat de qui ho contempla. A mi m’agrada més, per exemple, imaginar les delícies eròtiques del Venusberg, que tenir Venus en pilota picada al davant com era el cas (mentre els ballarins, per cert, portaven una mena d’eslip que els tapava; almenys podrien donar-nos una alegria a les dones!). Poder seguir el text d’allò que estan cantant, cosa que al Liceu és possible, ajuda a això, però posa en evidència totes les contradiccions escèniques.
En fi. Deu ser que em faig gran. O que no segueixo la moda. O que m’he tornat molt carca. (Mercè Solé)
Comentaris