És qüestió de prioritats

Tinc el pare a l’hospital. Té 84 anys i insuficiències diverses, i de tant en tant l’han d’ingressar per posar-lo a to dels pulmons, de l’anèmia i de tot el que calgui. Divendres ho van tornar a fer: al matí tenia visita, i el metge va decidir que anés a urgències perquè miressin com estava i si calia se’l quedessin, com de fet van acabar fent.

A l’hospital de Viladecans val a dir que en general fan bé la feina. Però abans d’ahir, quan van portar el meu pare a planta després d’haver-se passat bona part del dia a urgències, vaig tenir una notable sensació d’angoixa. Primer, el passadís per arribar a l’habitació era ple d’estris diversos i costava de passar amb la camilla. Després, encara costava més de passar per dins l’habitació: era petita, hi havia quatre llits amb quatre malalts, tots grans i algun en situació força terminal, i entre cadires, tauletes, armariets de la roba i visitants no s’hi cabia; per acabar-ho d’adobar, hi havia també dues televisions engegades... I finalment, i això és el que feia patir més, veies que el personal anava de bòlit i no donaven l’abast: si els demanaves o preguntaves alguna cosa, per poc que poguessin se’t treien de sobre. Significatiu ha estat el tema del menjar: divendres, a urgències, el meu pare no va menjar res en tot el dia fins al iogurt i les quatre galetes del berenar (no havia ni esmorzat, perquè pensava fer-ho quan tornés del metge); i ahir, per error, li van donar només una tassa de caldo viudo i una compota. Per a una persona gran, això crea una notable sensació de desempar...

L’atapeïment de l’hospital es resoldrà quan facin l’hospital nou que està ja projectat però encara no començat, cosa que ens condemna a uns anys més (quants?) d’atapeïment creixent. Però l’atabalament de les infermeres i infermers es podria resoldre ara mateix, simplement contractant més personal. És un problema de prioritats. I una prioritat bàsica hauria de ser que la gent més feble sigui màximament ben atesa. (Josep Lligadas)

Comentaris