Quarant-tres anys

Diumenge en Jordi va fer 43 anys. Bé, de fet, 42+1, que diu ell. Se'l veia feliç, amb ganes de fer coses. Està content del taller ocupacional on va. Sempre rondina pel menjar: que si és car, que si no és prou bo. Però reconeix que un menú diari d'ensaladilla i pollastre a l'ast segurament no seria el més recomanable. Com molts viladecanencs, en Jordi ha acabat treballant per a la Roca i, com molts treballadors del metall, li agradaria cobrar més, tot i que ell no entén de convenis. També li agradaria trobar una nòvia ben guapa i a poder ser ben jove (per això li pesen els 42+1), però no s'amarga si no surt. Si el Barça va bé, si amb l'esplai dels disminuïts pot fer-la petar, si pot anar a l'Àtrium, al teatre, de tant en tant, ell està content.

S'interessa un munt per la política i també està adherit a ICV, després d'uns quants flirtejos amb CiU -és que al local de Convergència hi podia veure el plus de franc, i els partits del Barça. Però ICV ha acabat podent més que el Barça. En Jordi s'interessa pel perquè de les coses, tot i que va al seu ritme -de vegades, com tots, també va a la seva bola.
En Jordi, com nosaltres, té cura del seu pare, que ja ha fet els 84 anys i està força xacrós. Se'n preocupa i és el primer que es lleva a mitja nit si passa res.
I jo em pregunto què seria d'en Jordi si no pogués disposar d'un taller ocupacional com cal, si els seus educadors no fossin uns bons professionals, si els monitors de l'esplai no li dediquessin el seu temps... I què seria de tots nosaltres sense Jordis que ens ajudessin a tocar de peus a terra, que ens fessin recuperar el ritme lent de les coses, que ens portessin a escoltar-nos amb més calma. Tots els Jordis del món mereixen uns serveis com cal perquè ells i nosaltres poguem disfrutar de la mútua companyia. Mercè Solé