Per respirar

Aquest divendres vam viure a Viladecans un acte d’aquells que, en aquests temps que corren, ajuda a respirar. Sonarà estrany, però era un homenatge ciutadà a un capellà amb motiu dels 50 anys de la seva vinguda a la ciutat.

El capellà es diu Celestino Bravo, i l’homenatge el vam muntar, amb el suport i presència del govern municipal, una colla de gent del moviment veïnal, entre els quals destacaven dos històrics de les lluites obreres dels anys 60 i 70. Perquè resulta que Celestino Bravo va ser un home clau en les vagues de la Roca. Primer, a finals dels 60, quan eren aturades parcials i acomiadament de dirigents, ell donava suport a la gent i si calia anava a declarar a Magistratura. Després, a la vaga general de 1971, la caixa de solidaritat anava a nom de la parròquia, per evitar que les forces governamentals poguessin intervenuir aquells diners; i la part de dalt de l’església era el magatzem de tot el menjar que arribava per ser distribuït als vaguistes. I finalment, en les dues vagues de 1976, la parròquia va ser el lloc de reunió dels treballadors, amb les tancades corresponents i els també corresponents intents d’entrar-hi per part de la guàrdia civil.

Homenatjar un capellà així, ajuda a respirar. I hi ajuda encara més el fet de veure com aquest estil de fer correspon a uns criteris de fons que després, en les noves circumstàncies democràtiques, s’han mantingut. La gent diu de Celestino Bravo que és una persona propera, atenta a la gent que el necessita i que, sobretot, no pretén condemnar sinó ajudar a viure.

Per sort, hi ha molta església que és així. I fer que això es vegi crec que és un bé per a tothom. Per als creients, perquè ens fa sentir més bé amb la nostra fe. I per al conjunt de la societat, perquè ajuda a fer un món més digne. O sigui, que cal ensenyar-la més, aquesta església que és feta de gent normal que no pretén avassallar ningú, sinó al contrari, vol contribuir a una millor vida col.lectiva. (Josep Lligadas)