Parlant de "Pastoral Obrera"

Per curar-nos en salut

• Simplificaré molt. La vida és complexa, però de vegades perquè es vegi una determinada cosa, tendeixes a fer un traç gruixut, que es pot qüestionar molt.
• La fe cristiana sens dubte intenta sempre marcar o influir d’una manera o altra en el context. De vegades de bracet amb el poder, de vegades contra el poder. Però cal ser conscient també que la fe de cada època ve marcada per la cultura que es viu. De tal manera que sovint atribuïm a l’Evangeli coses que són culturals. Va passar amb la cultura hel·lenística i passa avui. És difícil de detectar quan hi vius, perquè les persones som una unitat no una colla de compartiments, i sense una mica de distància hi ha coses que no es perceben. Dit d’una altra manera, en cada època descobrim Déu en llocs diferents, amb més o menys encert.
• Que el nostre petit o gran món es declari cristià no vol dir que ho sigui de debò.
•  Les persones no som un fruit de la determinació de les circumstàncies. Per sort som creatives en totes les èpoques i tenim prou intuïció com per saber què vol dir estimar.
• I els cristians creiem que l’Esperit Sant fa la guerra pel seu compte. Vull dir que malgrat tota la nostra pretesa ordenació de la vida i recerca de coherència. L’Esperit treballa per on menys t’ho penses. Intentem ser quadrats, però l’Esperit és rodó.

Pregària davant del Centre d'Internament d'Estrangers organitzada per diverses entitats en la lluita per tancar aquests centres.

Quan ser cristià era  “normal”

Al llarg dels segles, a Occident, des de la seva “legalització”, al segle IV, l’Església va exercir un domini cultural molt complert:

• Es vivia en una societat “cristiana”, cosa que significava que es donava per fet que tothom era i havia de ser cristià, com un fet natural. Qualsevol desviació era mal vista i poc o molt, o moltíssim, castigada. Ara nosaltres ho veiem com una imposició enorme d’uns quants sobre molts, però aquest pensament era subscrit per moltíssima gent. Ser cristià era “normal”. Com per a la gent de la meva edat d’aquí, era “normal” que tothom fos blanc, parlés català o castellà i fos cristià. I no ens qüestionàvem res més.
• L’àmbit religiós, a diferència del que passa en el nostre món occidental, ho impregnava tot: l’art, la música, l’espectacle, el pensament... Es considerava que “fora de l’Església” no hi havia salvació, com si tinguéssim l’exclusiva de l’amor.
• L’Església, a partir de l’edicte de Milà, va passar a ser l’Església del poder. No hi havia distinció  entre món civil i món cristià. Això es manifestava de moltes maneres: des del fet que reis i emperadors podien nomenar eclesiàstics al seu gust a fer que l’Església justifiqués determinades accions o determinats sistemes des d’un punt de vista teològic. Com sempre ha passat (també en el món jueu) hi havia la mentalitat de: porta’t bé i t’anirà bé. O dit d’alguna altra manera: si no et van bé les coses, alguna cosa mal feta has fet. O encara: La gent a qui li van bé les coses és perquè és virtuosa. La desigualtat, per tant, quedava justificada.  Els pobres ho són perquè son vagos, encara diem avui.
• La felicitat  es projectava a l’altra vida. La teologia que es transmetia era senzilla: si acceptes el patiment aquí a la terra, et serà recompensat (si no peques) al cel. La vida eterna, la vida més enllà de la mort, corregiria tot el que ara i aquí no funcionava.    
• La transmissió de la fe s’acceptava com un fet natural: l’única concepció del món era la cristiana (la resta o era herètica o un conte de fades) i ja s’ocupava l’Església a través dels seus savis i del seu sistema de transmetre una fe a través de la catequesi i del catecisme.
• La fe sovint es reduïa a una colla de normes clares: de normes morals que regulaven el comportament, amb un gran control social; de respostes dogmàtiques que no admetien qüestionaments intel·lectuals o vitals; de costums, simplement, que acompanyaven la vida des que naixem fins que morim; d’organització: una societat fortament jerarquitzada s’acompanyava d’una Església fortament jerarquitzada.

Trobada de la JOC de Catalunya

Els que hem viscut el nacionalcatolicisme ho coneixem bé:

• Quan naixies era una obligació batejar-te, no hi havia cap altra opció ni la major part de gent se la plantejava. De fet si no et batejaves, la vida se’t complicava molt.
• La formació cristiana t’arribava a través de l’escola -cristiana si us plau per força i de la parròquia
• Aquesta formació cristiana era, tanmateix, limitada: en una llengua, el llatí,  que no s’entenia, amb la prohibició d’accedir a la Bíblia directament (a diferència dels protestants, perquè aquesta va ser una de les grans preocupacions de Luter), amb un sistema molt clerical i, és clar, masclista.
• Amb una concepció del món autosuficient, que no necessitava de cap ciència ni de cap contrast. La Biblia ho conté tot. Jo això m¡ho crec, però no en el sentit que ells hi donaven.

Eppur si muove... fins i tot l’Església

Amb tot, sempre hi ha hagut rebel·lions i qüestionaments, tant dins l’Església com fora. Des de Francesc d’Assís a múltiples corrents alguns titllats d’herètics (El nom de la Rosa). I d’altra banda, o a la mateixa reforma de Luter.  I fora de l’Església, sobretot a partir de la Il·lustració i del desenvolupament de la ciència i del positivisme, moltes afirmacions de l’Església (que tendia a considerar una interpretació literal de la Bíblia) van ser qüestionades. De fet el problema del mal (terratrèmol de Lisboa, Voltaire) i els avenços científics han anat omplint d’esquerdes aquesta pretensió de ser un bloc compacte, sense contradiccions ni fissures del món. El sector amb més poder de l’Església optà per blindar-se dogmàticament i negar la veritat de les ciències i la legitimitat de les ideologies.

També la rapidíssima evolució de la natura per a mal, la tecnologia aplicada a la nostra vida quotidiana, són factors d’influència o de canvi.

La crisi de la  industrialització

Un d’aquests canvis, sens dubte, va ser la progressiva industrialització, que comportà en el segle XIX, d’una banda la pèrdua de molts llocs de treball, i, com avui, la postergació de bons artesans que veien com el seu ofici deixava de ser útil. A banda d’una gran explotació salarial, d’unes condicions de vida insanes i d’una pobresa estructural.

Els treballadors intentaren fer-hi front de diverses maneres:

• Organitzant-se primer en mutualitats (per rebre atenció mèdica, per disposar d’aliments i d’habitatge més accessibles) i després en sindicats (per exigir millors condicions laborals).
• Atrevint-se a qüestionar l’organització social a través de la ideologia: el socialisme, l’anarquisme, el comunisme... permetien elaborar un horitzó de justícia que ja no se situava després de la mort sinó en un futur pròxim, i que anhelava la cultura i la llibertat. L’Església era vista com a servidora del poder i, amb ella, tota la qüestió religiosa fou criticada.
• El poder dels treballadors no reposava sobre el seu poder personal, sinó sobre la seva capacitat d’unir-se. Per això la consciència de classe (de pertànyer a una classe obrera, treballadora) era importantíssima.

Pregant per tota la gent que treballa en precari o no té feina, al barri del Poblenou de Barcelona

Tot plegat va comportar un allunyament de molts homes i dones treballadors, que veien la seva vida condicionada per unes condicions laborals d’una gran duresa, que no trobaven aixopluc en l’Església, sinó que, ben al contrari, veien com l’Església es posava al costat dels seus patrons. Amb tot, l’Església va intentar fer algun pas, com l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII (1891) que de fet intentava visibilitzar les condicions de vida dels treballadors i moderar, amb un cert paternalisme, les forces socials: reclamant alguns drets bàsics per als treballadors (que incloïa el de sindicar-se, a més a més del salari just i d’unes condicions no d’esclavatge), però a canvi veia amb mals ulls qualsevol mena de revolta. De fet amb la Rerum Novarum s’inicià una sèrie de documents papals que intentaven incidir sobre qüestions socials i que s’han recollit com a Doctrina Social de l’Església.

 Joseph Cardijn (1882-1967)

Cardijn era un capellà belga, preocupat especialment per les condicions laborals dels joves aprenents, que en la cadena de treball eren el menys valorat. La seva manera de fer va provocar canvis importants.

• En primer lloc va veure el patiment de la gent que vivia en condicions miserables. I va ser conscient que difícilment ningú pot fer-se seva la “Bona Notícia” de l’Evangeli ni ningú pot sentir-se fill o filla estimat de Déu si el que se sent és maltractat per tot i per tothom. Això equival a reconèixer que la desigualtat no és volguda per Déu i que, com diu l’Evangeli tantes vegades, el “regne de Déu ja és aquí”. És a dir comença aquí i troba la seva plenitud en l’altra vida. (És el mateix d’Òscar Romero o de Santiago Agrelo).
• En segon lloc, en lloc de partir d’una posició de poder, de saviesa i de magisteri de l’Església, va confiar en la baula més feble: els mateixos joves. No pas els joves ideals, formadíssims, piadosos i molt creients, sinó els joves aprenents tal i com eren. Qui millor per transmetre a la resta de joves, en un llenguatge entenedor què vol dir la fe. Ho formulava amb l'expressió "Un jove treballador val més que tot l'or del món".
• En tercer lloc, aquesta transmissió de la fe no passa per “dir coses”, per fer sermons. Passa per viure la vida al costat de la gent i per intentar viure a fons l’Evangeli, intentant dignificar i alliberar la vida dels joves.
• Per fer això els va dotar d’un mètode de treball: la revisió de vida: el veure, el jutjar i l’actuar, en el marc d’una petita comunitat com són els grups de revisió de vida. Això vol dir: veure la realitat, què passa i per què passa, qui pateix, com són les persones, quà porten, què les fa patir... El jutjar que, malgrat el seu nom no significa jutjar les persones, sinó veure la realitat des del punt de vista de ‘Evangeli. Rellegir l’evangeli des de la vida. Això comporta també anar-se formant per tal d’aprofundir més. I finalment, actuar. Bo i sabent que les nostres aportacions poden ser petites i limitades.

Aquesta línia de treball va portar a la creació de la JOC i d’altres moviments d’adults. És la línia que després va donar fruit en el Concili Vaticà II i que avui continua :  “La joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes i dones contemporanis, sobretot dels pobres i dels qui pateixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells”.. Perquè avui el context és molt diferent, però el nucli de la qüestió persisteix:

• El nom de “classe obrera” potser s’ha qüestionat molt. Els treballadors industrials han estat substituïts pels dels serveis. Tots, en general, a casa nostra, hem estat escolaritzats i molts hem anat a la Universitat. Però la precarietat laboral continua sent una càrrega feixuga per a moltes persones: sous baixos, condicions arriscades, il·legalitat, manca de convenis col·lectius, explotació. Especialment hi pateixen les persones immigrants, les dones i els joves. Molta gent de dintre l’Església no coneix aquestes realitats o no hi és sensible.
• La nostra societat s’ha “descristianitzat” (jo em pregunto si mai havia estat cristiana de debò). Molta gent no coneix en absolut qui és Jesús. I el llenguatge eclesial de vegades resulta incomprensible per a molta gent.
• En aquest sentit, molts treballadors cristians continuem treballant per ser ponts entre les persones (per donar a conèixer dins l’Església la situació dels més pobres, i dins del món obrer, el missatge de Jesús, si l’acullen o no depèn de la seva voluntat i la seva llibertat); treballem per transformar les estructures socials i ho fem a través de la política, dels sindicats, de les associacions culturals, etc, intentant viure amb coherència. Lluitar per la justícia és una forma de valorar i d’estimar les persones.

La pastoral obrera m’ha aportat diverses qüestions ben importants, al meu parer:

• Pedagogia educadora en l’acció.
• Acompanyament, reflexió i sentit comunitari (amb la qual cosa reforçava el que anava vivint en el món associatiu)
• L’esperança malgrat l’evidència del fracàs. No és que els cristians siguem masoques, és que justament el que creiem és que la mort dona vida. Dit d’una altra manera, no perseguim l’èxit immediat sinó el donar fruit.
• I el sindicat m’ha ajudat en l’anàlisi i en l’acció, m’ha fet veure les contradiccions de la realitat i de la meva persona. M’ha fet formular i reformular la meva fe. M’ha fet atenta als companys i al “com” de les coses, les decisions i les relacions, és a dir, a la democràcia.