divendres, 28 setembre de 2012

Militants, contra la pobresa

Alba Ribas, Pilar Malla, Jaume Fontbona i Josep Lligadas

La Conxi (la mare de l'Alba), la Manolita Olmo i en Jaume Ribas, fundadors, entre d'altres, de la JOC a Catalunya
Ple absolut ahir, a la presentació dels dos llibres que ha publicat recentment el CPL: Fer front a la pobresa (PIlar Malla) i La JOC, un missatge viu (Joseph Cardijn). Personal satisfacció per la qualitat de l'acte (la veritat és que les quatre intervencions van estar molt bé: Jaume Fontbona, Josep Lligadas (bé, aquí costa ser imparcial, he, he), Pilar Malla (brillant) i Alba Ribas (amb la seva vehemència de jove compromesa), i també per veure reunides en un sol acte persones que provenen de dos dels meus àmbits més preuats: la JOC i la seva tradició (Joc, Jobac, ACO, Goac, Pastoral Obrera...) i Càritas, entre els quals hi havia amics i persones que per a mi han estat i són referents. Des dels avis de l'Alba (en Jaume i la Manolita, incombustibles militants de l'ACO i fundadors de la JOC a Catalunya), a molta gent vinculada a Càritas. Em va alegrar, sobretot, retrobar algunes treballadores familiars, que fan una feina que mai no els és reconeguda com caldria. I que ara els nostres benvolguts, estimats i mai prou apreciats governs acaben de rematar tirant els serveis a domicili per la borda.
Em sembla que va ser en Josep, en la seva intervenció d'ahir, que comentava que de vegades vivim una Església compartimentada: la litúrgia d'una banda, l'acció social per una altra, la revisió de vida per una altra... Doncs bé, l'acte d'ahir anava en una altra direcció
De fet, en Jaume Fontbona va ressaltar les coincidències entre Vicenç de Paül (ahir l'Església commemorava aquest sant)  i Joseph Cardijn. La veritat, és que no se m'hagués acudit mai. Sant Vicenç de Paül, pobre, sempre l'he associat (molt injustament, per cert!) a la beneficència, quan de fet va ser una persona que va creure en la dignitat dels més pobres i que va vetllar molt, no només per promoure la "caritat" envers ells, sinó per millorar les seves condicions de vida. De fet, a la festa només hi faltava Frederic Ozanam, el del "Passem-nos als bàrbars", cristià amb vocació política i republicana, fundador, el 1833, de les Conferències de Sant Vicenç de Paül.
La Pilar va subratllar el valor de la revisió de vida com a reflexió sobre allò que vivim. Deia que "és més productiu reflexionar sobre el que vivim, les relacions i reaccions de les persones, que buscar sempre els coneixements en els llibres". Crec que això és font d'una saviesa diferent, accessible a tothom i, nois, tal com està el pati, gratuïta. La Pilar ens va exhortar també a no quedar-nos tranquils amb maratons i bancs d'aliments i a treballar per transformar la realitat, amb enginy i creativitat, perquè tothom hi pugui viure de forma lliure, participada, digna. Tothom hi ha de ser comptat. I va citar Ernest Lluch: "El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-ho no n'hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l'ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses, però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanitari".
Doncs, això. A veure si ens hi posem!

dimarts, 18 setembre de 2012

Deu anys a Viladecans

El Bloc Civit de la Diagonal

Un racó viladecanenc que m'agrada molt
Em penso que els fa avui. Deu anys del trasllat del barri de Poblenou, a Barcelona, a Viladecans. Vam venir per motius familiars, convençuts que era el que calia. Enrere em quedava tota la vida al Poblenou: el pis de la meva mare, els veïns, molts amics, un món associatiu potent (en el qual he de dir que jo no hi participava gaire, però que era un punt de referència). Amb tot, vaig venir a Viladecans en situació privilegiada: casa, feina, família, i il·lusió pel canvi. Hi ha opcions que obeeixen a necessitats, però que igualment són reptes estimulants.
De Viladecans, llevat de la família d'en Josep no en coneixia res. De fet, un amic nostre, historiador, ja m'havia anunciat: "ui, vas a viure al poble més lleig del Baix Llobregat". Però no. S'equivocava.
De fet el que va ser espantós va ser tot allò que va envoltar el canvi: pocs dies abans va morir una amiga (la Montserrat Casas), el dia en què estava previst el canvi va caure un llamp al pis de Barcelona i l'ascensor va quedar inutilitzat i vam haver d'ajornar el trasllat quan ja ho teníem tot desmuntat i a punt perquè el transportista no podia baixar tots els mobles els sis pisos; tot just arribar vaig començar a tenir problemes laborals (expedients, suspensions de sou i ocupació, amenaces d'acomiadament); al cap de quinze dies va ploure a bots i barrals i se'ns va inundar la casa per les goteres (la gotera més gran damunt els ordinadors!), vaig caure per les escales... En fi, no vaig tenir gaire temps per enyorar-me.
La decisió de venir a Viladecans va demostrar ser bona: en Jordi i nosaltres ens vam anar adaptant mútuament amb molt de temps,  vam poder participar plenament de l'atenció als pares d'en Josep fins que van morir... I la decisió va resultar gratificant també per altres coses.
Vaig canviar de feina i durant un parell d'anys vaig poder treballar a l'Ajuntament, a l'Àrea de Participació Ciutadana, cosa que em va facilitar conèixer molta gent i entitats, fer-me meu Viladecans, vaja! Potser el canvi més significatiu que vaig viure va ser adonar-me que en una ciutat de 65.000 habitants la política municipal és molt diferent, més viva, més propera, té més sentit. I també va ser un bon bany d'humilitat respecte a l'exercici polític.
D'aquests contactes en va sortir, ja fora de l'Ajuntament, la revista Viladecans Punt de Trobada, i més endavant la coordinadora d'entitats El mamut de Viladecans. Hi ha moments en què es produeixen bones sinèrgies i, sí, de la feina municipal (del Consell de la Convivència) en van sortir fruits inesperats.
Vaig sobreviure a aquell desastre de ministra (la "antes partía que doblá") que em va ajudar a conèixer millor el transport públic de la comarca, i de debò que Viladecans és una ciutat ben bonica, amb molt bons veïns. Potser el que trobo més fluix és el teixit associatiu, que m'agradaria que fos una mica més sòlid i menys clientelista, però em sembla que això respon a una tendència general.
Doncs res. Visca Viladecans, i visca el Poblenou!

dijous, 13 setembre de 2012

Una bona veïna

Aquesta tarda m'ha vingut a veure una amiga, preocupada per la seva veïna: una dona jove, separada, amb dues criatures, sense feina, i un munt de deutes. Deutes "normals" (subministraments, hipoteca...) i deutes provinents del fet de demanar préstec sobre préstec cada vegada que aquests darrers anys s'ha trobat amb dificultats. Tot plegat acompanyat d'una certa mala administració (consum excessiu d'aigua i de llum, etc.). Amb tot, la noia i els fills han passat tot l'hivern sense calefacció de cap mena per no gastar. Malviu de petites feines i de contractes molt curts, en alguna empresa de neteja. Fins ara se n'ha anat sortint, amb angoixes, però comença a sentir-se molt desbordada.
La meva amiga, que és una excel·lent persona, viu sola i ja està jubilada, li encomana petites feines, l'ajuda de tant en tant amb menjar, li ha pagat algun cop algun rebut, i fins i tot ha anat a veure  l'assistent social (és un cas conegut dels Serveis Socials i, pel que m'ha explicat, d'aquells que es van arrossegant sense gaire entusiasme ni per part de l'assistent social ni per part de la interessada). 
Venia a preguntar què més hi podia fer, pensant que jo encara estava vinculada a Càritas, preocupada perquè no veia cap sortida a la situació. No l'he poguda pas ajudar gaire. No sé com estan en aquest moment ni els serveis socials ni Càritas. M'imagino que malament.
M'ha commogut: pel seu interès, per la seva solidaritat real i exempta de paternalismes. Li he fet alguna recomanació per no deixar-se pressionar gaire. Un treballador social té una institució al darrere que li permet justificar algunes decisions o algunes negatives d'ajut; una veïna això no ho pot fer. Però la meva amiga no s'amaga, intenta actuar i fer-ho intel·ligentment, sabent que no resoldrà la vida de ningú però que pot contribuir a donar suport a qui té al costant, escoltant, donant un cop de mà, actuant amb discreció, sempre de bon humor. M'ha alegrat el dia i m'ha recordat el sermó que ens va fer en Gaspar Mora dissabte passat a la Festa Major: en un món on sembla que no hi ha un pam de net, continua havent-hi qui il·lumina la foscor. Gràcies, Anna.
(hi poso aquesta fotografia que vaig fer en un moment especialment feliç, aquest estiu al Parc Gülhane d'Istambul, mirant com passaven els vaixells pel Bòsfor. La visita de l'Anna, ben diferent, me l'ha fet reviure)

dimecres, 12 setembre de 2012

Estalviant en psicòlegs

Ahir no vaig anar a la manifestació perquè no vull necessàriament la independència de Catalunya. Avui descobreixo, per fi, la meva veritable personalitat: traïdora (Joel Joan, quan es giri la truita el qui no sigui independentista serà un traïdor), de parla castellana, de missa i resident a la Bonanova (Albert Om, La Catalunya que no va anar a la mani), anònima (?), castellanoparlant, fan de Telecinco, amb friccions amb la nova immigració (Antoni Puigverd, en un article que m'agrada molt: Catalunya, en la encrucijada. L'Antoni Puigverd, per cert, no es deu haver llegit alguns dels comentaris del diari Nació Digital) i senzillament invisible a TV3, si més no en el programa Divendres on es va fer una àmplia tertúlia sobre la mani de l'endemà sense cap veu discrepant, en un exercici de pluralitat democràtica i política.
Intento prendre-m'ho amb bon humor. La festa tot just acaba de començar.

dilluns, 3 setembre de 2012

Uns veïns difícils? Més sobre nacionalismes

Com que sóc una mica friqui i sarsuelera, he estat buscant una versió d'aquell trosset de Doña Francisquita "Soy madrileña porque Dios ha querido que así lo sea", que m'encanta. Sobretot perquè és del mateix autor de l'emigrant: Amadeu Vives, en una mostra curiosa d'això que ara en diuen mestissatge. Però no n'he trobat cap que em fes el pes... perquè Déu n'hi do el percentatge d'horterada en la representació de la sarsuela. I per tant us he col·locat el Fandango de la mateixa obra, amb Lucero Tena tocant les castanyoles.
Per què? Perquè vull parlar avui de la complicada convivència amb els veïns espanyols. D'entrada perquè per qüestions de proximitat, de contacte amb gent procedent de molts llocs d'Espanya i de cultura acadèmica, a més a més de Catalunya m'estimo moltes coses d'Espanya. La veritat és que al principi de la democràcia jo interpretava que fer política des de l'Estat volia dir fer política per a tot l'Estat. És a dir, buscar el bé comú, de tothom: l'equilibri territorial, la solidaritat, l'arrelament, les millors condicions per als treballadors, en un context de classes socials i econòmiques enfrontades. De mica en mica això ha anat degenerant i molts partits polítics de tot arreu han optat per anar a Espanya només a defensar el propi xiringuito territorial. I així ens va. He de dir que, llevat de les qüestions lingüístiques, que són clarament diferencials, i d'algunes singularitats del dret o de la cultura, a mi ja m'està bé una mena de sistema federal molt semblant per a tothom dins d'un marc no tan encaixat dins l'estat espanyol sinó dins d'Europa. No veig per quin motiu Catalunya ha de tenir cap privilegi.
Al principi a mi em sembla que la defensa de la cultura catalana era transversal, però de mica en mica, per raons electorals, els partits nacionalistes sembla que han "acaparat" tota la defensa cultural i sovint qualsevol intent de federació amb els semblants de la resta d'Espanya és denominada "sucursalista" i mal vista. Doncs, francament, jo trobo a faltar molt un referent fort per a ICV a nivell espanyol. Crec que pot facilitar l'entesa en moltes coses i pot enfortir la defensa dels més vulnerables. Espais on els altres no siguin els adversaris i on es pugui parlar en igualtat de condicions. Perquè no sempre el que es diu més nacionalista és el que més ha fet per Catalunya i la seva cultura. A mi em va semblar, per exemple, que durant el dur i tristíssim procés de l'Estatut, els dos partits nacionalistes més grans, CiU i ERC, van estar lluny de posar l'interès de Catalunya per damunt de l'interès electoral a curt termini. Sortir a la foto i "marcar perfil" van ser clares prioritats, que em sembla que no ens van beneficiar per a res. Al marge, per descomptat, de la lamentable actuació de les institucions espanyoles, institucions que són un llast per a Catalunya, però bàsicament ho són també per a la resta d'Espanya.
Sovint aquesta recerca d'espai electoral amb usos molt demagògics es ben bé el mirall de l'estratègia del PP. Es tracta de veure Espanya només des del filtres dels més poca-soltes, anticatalans (o antiespanyols) i barroers. Aquí i allà. I ja es veu que dóna vots.
He de dir que potser de tot plegat això és el que em sembla més perillós: acabar veient el veïnat amb unes ulleres amb filtre. Parlar-ne de forma despectiva sistemàticament. Posar-ne en relleu només allò que interessa i oblidar-ne la resta. En aquest sentit resulta significatiu el llibre de Joaquim M. Puyal (seicnàlubmA), interessantíssim, però que quan posa exemples, els positius els situa a TV3 i els negatius a la resta de cadenes.
Per la meva activitat laboral, eclesial i sindical he tingut contacte amb molta gent d'arreu de l'Estat i la veritat és que sempre ho he viscut com una riquesa, m'he sentit valorada i acollida i seria un insult a la intel·ligència dels meus companys espanyols pensar que no entenen ni poden entendre què vol dir viure a Catalunya. Naturalment, de poca-soltes n'hi ha allà i aquí i el context no ajuda gens. No s'ha fet una bona pedagogia sobre el tema lingüístic i el nacionalisme espanyol no és pas menys lamentable que el català. Els mitjans de comunicació tenen un pes específic i nefast. Podrien intentar anar més enllà dels tòpics, però molt sovint es dediquen a fer d'altaveus enjogassats de la bestiesa més gran, i incloc TV3. 
D'altra banda, sovint es fa una mena de victimisme estrany. Un exemple: dins l'Església es reivindica el reconeixement per part del Vaticà d'una Conferència Episcopal Catalana. Ja m'agrada. Però de fet el problema de fons no és el reconeixement extern de la institució sinó la manca de voluntat dels bisbes de Catalunya, que fa molts anys que podrien actuar conjuntament i no ho fan i que ni tan sols s'han pres la molèstia d'intentar aplicar les resolucions del Concili Tarraconense.
Estic totalment d'acord que la història d'Espanya que ens han explicat està manipulada, però m'avergonyeix veure com sovint la que es pretén explicar des de Catalunya també ho sembla. No tindríem més credibilitat si en lloc de fer el mateix que va fer el franquisme ho féssim una mica millor? També estic d'acord que el dèficit fiscal és injust (bé, de fet faig una mena d'acte de fe i m'ho crec perquè fa temps que m'he perdut). Però penso que un territori més ric comporta sempre un balanç deficitari. La solidaritat va així i no a l'inrevés, cosa que no vol dir que estigui d'acord amb la situació actual. Veig que alguns nacionalismes emergents a Europa, com la Padània, estan farts de donar suport al sud. Bé, caldrà molt de consens i de sentit comú per establir criteris de distribució dels diners recaptats i estratègies de "reflotament" de determinats territoris i no de beneficència. Però de deficitari, en serà. 
I una altra reflexió que em ve al cap és que estic cansada que cada vegada que sorgeixen indicis de corrupció s'apel·li a les essències pàtries per no investigar-los. CiU hi té la mà trencada i ara sembla que ERC, que deu buscar alguna mena de contrapartida, s'hi afegeix. Aquesta manca de transparència a mi no m'anima gens. Si la independència no és per afavorir l'honestedat no m'interessa gens. I si, amb projectes com Eurovegas, ens hem de fer independents d'Espanya i depenents d'un capitalista americà tampoc no veig en què hi sortim guanyant.
La relació amb Espanya no és fàcil i es va enverinant. Però estic segura que és un reduccionisme demagògic identificar tots els espanyols amb l'Esperanza Aguirre. Per tant, crec que s'ha d'anar alerta amb les desqualificacions. Perquè amb independència o sense, amb els nostres veïns bé ens hi hem d'entendre.


Bé, jo estic a favor del dret a decidir. Només faltaria. Una altra cosa és que em sembli oportú exercir-lo en aquests moments.
El que més temo és la fractura social, que salti pels aires tota la fràgil cohesió social en què vivim en un moment d'especial vulnerabilitat. Perquè el nacionalisme és molt visceral, o jo almenys el visc així i les espurnes a mi em fan por i vivim en una situació fàcilment inflamable. També perquè, no ens enganyem, a la dreta sempre li va bé que estiguem entretinguts en qüestions que no amenacin la seva bossa.
Considero legítima la qüestió, doncs, encara que em faci patir. Però em vénen al cap unes quantes qüestions:
- no hi ha un model d'estat català unitari, ni sembla que s'hagi treballat a nivell comú. La independència es formula només en negatiu, com a separació d'Espanya, però no sembla que hi hagi un model de consens. Quan es vol la independència, què es vol exactament? Ens omplirem d'ambaixadors i d'exèrcits? Estarem per la pau i el desarmament? Qui pagarà impostos i de quina mena?
- serem independents dels mercats, també? què passarà amb els bancs i ex-caixes, que ara ja són d'àmbit estatal?
- sense un mínim bon rotllet serà difícil qualsevol negociació. Totes les expectatives que s'aixequen com es resoldran? Què passarà si s'arriba a un carreró sense sortida?
- les empreses, els comerciants, ho tindran més fàcil per continuar el negoci amb Espanya? O se'ls complicarà la vida com a mínim burocràticament a part del rebuig que puguin trobar?
- socialment, la creació d'un nou estat amb un nou estatut, en un context on la dreta és majoria  (CiU, PP, Ciutadans, els del Laporta... continuaran al poder) es podrà garantir?
- la gent que té família o possessions, a la resta d'Espanya, no haurà d'arrossegar més burocràcia?
- la vida serà més senzilla i més barata?
Són interrogants porucs. I és que reconec que la independència amb o sense maldecaps no em fa cap il·lusió.

diumenge, 2 setembre de 2012

Sortint de l'armari: no m'agraden els nacionalismes


Fa dies que no escric. Mandra estiuenca, neteges generals a casa, preparació de la festa major i, sobretot, molta dificultat a escriure aquest post. Fa dies que hi rumio, i la veritat és que em costa dir una cosa amb la qual puc perdre unes quantes amistats.
Efectivament, tinc la sensació de viure en un bany maria nacionalista, en què es dóna per suposat: a)el teu amor a la nació,b) un sentiment que pot anar des de la simple desafecció fins al menyspreu absolut respecte Espanya i els espanyols, i c) un anhel independentista com a solució als principals problemes actuals de Catalunya. Normalment no goso dir ni piu, per no entrar en discussions que poden ser viscerals i perquè de vegades quan he tractat de fer-ho tímidament en certs ambients, he percebut un silenci que se m’ha fet molt incòmode. De tota manera, si heu anat llegint aquest blog, prou que hi deveu haver trobat força expressions poc amables amb els nacionalismes.
Doncs bé. Tractaré d’explicar-me en aquest post i en successius. Confio no ofendre ningú.
Començo parlant de la nació. He de reconèixer que el terme mai no m’ha resultat gens simpàtic. I és que ho associo a una experiència gairebé infantil. Des que vaig tenir nou o deu anys, vaig començar a aficionar-me amb passió a la música. Anava amb la mare a un munt de concerts, entre els quals la música coral tenia un lloc preferent. Era l’època de la Coral Sant Jordi, del Cor Madrigal, de la Coral Càrmina, entre d’altres. Anava a molts concerts de la Coral Sant Jordi, per raons familiars i m’encantava. A part de l’indiscutible carisma de l’Oriol Martorell, la coral cantava molt bé, introduïa constantment nou repertori a Catalunya, noves formes de cantar, connectava bé amb les inquietuds socials, fins i tot es vestia diferent (tot i que això a mi no m’ha emocionat mai gaire). Al costat d’això, l’Orfeó Català, des del meu punt de vista d’adolescent, cantava sempre el mateix i sempre igual de malament (perdó per l’Orfeó, que després s’ha renovat fins a assolir un nivell excel·lent!). Em semblava una formació encarcarada i no podia entendre de cap manera que la gent s’emocionés tant en escoltar-la. Gent que no anava mai als concerts, hi anava per Sant Esteve i aplaudia amb entusiasme. Segurament aplaudia el que havia estat l’Orfeó i el que no havia pogut mai ser durant el franquisme. La música esdevenia una mena d’efecte col·lateral. Però jo em preguntava per què, amb o sense càrrega històrica, l’Orfeó no intentava millorar la seva qualitat, fer senzillament la seva feina. D’aquella experiència m’ha quedat la intuïció que embolicar-se amb la bandera sense sentit crític ens fa sords. I això no ajuda gens a avançar. Ajuda només a alimentar una nostàlgia. No sé si una mica menys d’aplaudiments i una mica més d’exigència haguessin fet un bé a l’Orfeó, però crec sincerament que si vam avançar musicalment en aquells anys no va ser pas per la feina que feien ells, sinó per la que es feia des d’altres formacions amb menys càrrega simbòlica i més eficàcia.
Nou encontre amb el món nacionalista. Primers anys de facultat (1979-1984). Jo hi vaig fer filologia, la meitat de la carrera amb els de clàssiques i l’altra meitat amb els de germàniques. L’actitud d’una bona colla dels meus companys que feien filologia catalana a mi em semblava d’una estretor de mires lamentable. No cal dir que el sistema universitari de l’època tenien molts dèficits, però les seves propostes eren: a) suprimir la llengua i la literatura castellanes en qualsevol cas, b) si es feia literatura castellana, fer-la en català. Jo hagués entès més que un mínim de literatura catalana fos una quota indefugible per a qualsevol llicenciat en filologia de la nostra universitat, però suprimir el castellà em sembla un empobriment estúpid i un menyspreu incomprensible per algú que estima la literatura, qualsevol literatura. I no cal dir que el criteri que a filologia la literatura es fa en la llengua que li és pròpia, em sembla un bon criteri, que a mi em va costar molt d’esforç, per cert: literatura alemanya en alemany, francesa en francès, catalana en català, castellana en castellà....
Al principi de la transició vaig anar a algunes manifestacions nacionalistes, fins que va aparèixer el “xarnegos, fora” i encara no hi he tornat. També em vaig sentir molt avergonyida del meu país quan la gent va xiular l’Elvira Lindo, fa pocs anys, pregonera de les festes de la Mercè perquè no era catalana o quan es posa en qüestió que la gent catalana que escriu en castellà forma part de la cultura catalana. Potser volem una Catalunya tancada? Se sol dir una nació, una llengua. Però de debò es pot parlar avui d’una llengua? Quantes llengües es parlen a Catalunya? Només el català pot ser oficial? Jo crec que hi ha molts camins per potenciar el català sense eliminar res.
Vaig aprendre català, en ple franquisme, anant a classe de 9 a 10 del vespre en una parròquia tres dies a la setmana. Deuria tenir també deu o onze anys. Amb l’inestimable suport del Cavall Fort. Hi anava també amb la mare. Ella, amb el grup d’adults, treballava el Signes i jo, el Faristol. Després van venir les classes –voluntàries- a l’institut, algunes de ben divertides com les que fèiem amb en Carles Castellanos –personatge prou conegut i que ha entrat i sortit de la presó per raons nacionalistes unes quantes vegades- que a més ens ensenyava història de Catalunya d’amagat en llocs inversemblants, tractant que no ens enxampessin. En un institut on hi havia més de mil alumnes, a català n’hi anàvem quatre o cinc, però l’Angeleta Ferrer, directora de l’Infanta Isabel d’Aragó, continuava oferint-nos aquesta possibilitat. Això em va facilitar molt, durant la transició, poder fer els treballs del COU i la universitat en català, i poder començar a traduir tota la documentació de la mutualitat on treballava al català i contribuir a la formació bàsica lingüística dels meus companys. La preparació de tot plegat fora d’hores de feina i sense cobrar tot i que, importantíssim, amb el suport de la direcció. Ara bé, entre els meus companys, curiosament n’hi havia de molt i molt nacionalistes, que mai no van fer l’esforç d’aprendre a escriure la seva llengua.
Per què us explico aquest “rotllo”? Perquè jo entenc la defensa del català (i de la cultura en general) com una qüestió més pràctica que ideològica. És a dir, jo penso que cal aprendre bé la pròpia llengua, lluitar perquè no quedi arraconada. En aquest sentit, valoro molt la immersió lingüística, que permet que després escoles, comerços, institucions puguin atendre tothom en català i que tothom hi pugui accedir per treballar-hi, perquè hi està preparat. Després, que la gent a casa seva o al carrer parli una llengua o una altra, o faci literatura en una o en una altra és una altra qüestió. Crec que defensar la llengua materna obre el ventall...
En canvi, jo tinc la sensació que per a molts nacionalistes aquesta és una qüestió únicament ideològica. Quan vaig treballar a l’Ajuntament de Viladecans, per exemple, vaig descobrir que el Servei Local de Català comptava amb uns mitjans de pena. Es parlava molt que si els immigrants havien de conèixer obligatòriament el català, però els mitjans que s’hi dediquen són escandalosament minsos, però això no depèn de Madrid. Ara que CiU i el PP es reparteixen poders municipals, ¿quina és l’àrea que s’ha deixat en mans del PP a la Diputació de Barcelona? Doncs cultura. Ho sap tothom i és profecia que el PP té gran simpatia per la cultura catalana. I en altres nivells no anem gaire millor. Òmnium es decanta per la independència, però sol fer uns escrits inassumibles per als no independentistes que volem defensar el català. En lloc de sumar, s'estima més restar. I de vegades, amb unes quantes faltes d’ortografia. Estimar la llengua, vol dir tenir-ne cura i crec que una institució com Òmnium no es pot permetre anar de qualsevol manera.
Fins i tot la molt nostrada TV3 manifesta molt més interès a promoure l’esport (el Barça i la centrifugadora de la Fòrmula I, per exemple) que no pas la cultura en general i la catalana en particular. I tampoc aquí crec que sigui culpa de Madrid, precisament.
En fi, perdoneu que m’hagi desfogat. Però és que en l’àmbit cultural em fa la sensació que el que cal és un canvi de valors i de prioritats que no vindran per la independència, ni fins i tot pels diners, sinó per una altra mentalitat. Que no depèn de Madrid.