Càritas dóna suport a les reivindicacions socials populars

i  Càritas. Barcelona, 27 de maig de 2011.- Les reivindicacions que des de fa dues setmanes han portat a centenars de persones a romandre en l’acampada de la Pl. Catalunya, i a d’altres milers de persones en les places arreu del país i de l’Estat, són un senyal d’alerta d’unmalestar social que els governants els primers, i també la societat, han d’abordar sense més dilacions. La majoria de les persones indignades que es mobilitzen són joves que no veuen la manera de desenvolupar el seu futur i lluiten per ell. Una lluita, legítima, que s’ha desenvolupat pacíficament en tot moment.

La feina no precaritzada, el dret a l’habitatge a un preu assequible, les pensions dignes, la defensa del dret a la sanitat pública, la lluita contra  l’especulació i el lucre d’una minoria no poden ser reivindicacions permanents en una societat democràtica que hauria de ser necessàriament justa.

Des de Càritas portem més de dos anys alertant dels efectes de la crisi -financera, immobiliària-  en les persones, i del risc de fractura social.

És inadmissible que amb prop de 5 milions de persones a l’atur no s’hagi arribat a un acord o Pacte de totes les forces polítiques, econòmiques i socials per a l’ocupació.

Només el diàleg i mai la força ha de ser el camí per trobar solució als problemes reals que tenen plantejats avui moltíssimes persones i famílies.

L'herència Modolell

No és el títol d'una novel·la d'intriga, però gairebé. Magdalena Modolell era una dona rica i piadosa de Barcelona, que va néixer el mateix any de la línia del tren Barcelona-Mataró: el 1848. Va ser propietària de mig Viladecans i quan va morir, el 1915, sense fills i ja vídua, va deixar escrita al testament la seva voluntat que la seva propietat més preuada, la torre Modolell, es convertís en un centre catòlic o bé social per a Viladecans. I va nomenar una colla de marmessors eclesiàstics, que van acabar pactant una permuta amb l'ajuntament de forma que la Torre Modolell es convertís en la seu municipal. Però, ai, no comptaven amb el director espiritual de la Sra. Modolell, el molt i molt integrista mossèn Samaranch, el qual tossudament va recórrer la decisió dels seus companys, perquè s'havia de fer tant si com no un centre catòlic al poble. I la discussió a l'entorn de la Torre no es va acabar fins l'any 1955. Quaranta anys de baralles intereclesiàstiques, de guerrilles dretes-esquerres, de clericals i anticlericals... Una lluita aferrissada i apassionant que en Jaume (germà d'en Josep) ha descrit magníficament al llibre Viladecans 1915. L'hèrencia de Magdalena Modolell, que es presenta dijous 2 de juny, a les 7,30 del vespre davant de la llibreria Els Nou Rals. 

El fet em sembla remarcable des de molts punts de vista:

• Val la pena conèixer el quid de la baralla i els personatges. Molts dels marmessors han donat nom a uns quants carrers de Viladecans. I de fet, tant la Sra. Modolell (hi ha qui encara en parla com "la senyora") com mossèn Samaranch donen molt de sí. Se'n podria fer uns gegants, o uns acompanyants del mamut... Mossèn Samaranch, a més, fa una cara que espanta la por, com podeu veure a la fotografia. 
• El llibre està molt ben escrit. És el primer que escriu en Jaume. I jo confio que s'animi i en faci molts més: molt ben escrit i documentat amb rigor. Tinc un cunyat que és una fura. Quina diferència amb alguns llibres que em passen per les mans d'il·lustres professors universitaris que van repetint sempre el mateix, o copien d'internet (jo ho he pogut constatar, us ho prometo!) o escriuen vaguetats per fer currículum...!
• La presentació se sortirà de la norma. Ho sé de bona font. 

I el llibre fa de molt bon llegir. De debò. Ja us explicaré com va. Mercè

Perplexitat

Sóc un desastre per a l’anàlisi política, però el resultat de les eleccions d’ahir m’entristeix i em preocupa. De fet, però, mirant-ho amb una certa perspectiva tot plegat no és tan estrany.

A Viladecans, la participació va ser d’un 49,14 %, molt per sota del 53,86 % de Catalunya i del 66,23 % d’Espanya. I encara, d’entre els vots, un 4,82 % en blanc, que Déu n’hi do: persones interessades en la política i a qui no satisfà cap de les candidatures presentades. Increment del PP en 2 regidors i entrada, amb un, de P x C. Escombrada d’ERC, molt lleuger increment d’ICV encara que es tradueix en un regidor més, i manteniment dels socialistes. CiU es queda igual, molt per sota de les seves expectatives.

La xenofòbia guanya adeptes. A Viladecans no hi ha problemes de convivència  ni de fet n’hi ha hagut abans de gaire seriosos. Hi ha hagut conflictes que s’han anat resolent. Aquests partits viuen dels rumors, de la visceralitat i dels prejudicis. I això va a més, fomentat i promogut per determinats partits. PxC a la mostra d’entitats de la Fira de Sant Isidre repartia fulletons en què s’afirmava que el perfil del violador és el d’un home marroquí de 19 anys. No deixa de ser curiós constatar que això passava el mateix dia en què era detingut el director general del Fons Monetari Internacional per violació, personatge que ni és marroquí, ni és jove i que, a sobre, va d’esquerres (es pot ser d’esquerres al FMI?). Cal treballar per la cohesió social, però molt em temo que un cop oberta la caixa dels trons, alguns partits miraran d’explotar més una opció que dóna vots o senzillament de prendre distància d'allò que amb menyspreu anomenen “bonisme”. De fet, temps enrere, CiU a Viladecans ja va jugar a fer oposició als socialistes a base d’esperonar la gent del barri de Sales contra l’oratori musulmà. Ara s’havien moderat, per més que una part de l’entorn convergent es permet fer caramelles difonent a la lleugera rumors i prejudicis clarament xenòfobs. I els socialistes han donat suport a l’oratori, amb una certa timidesa i fent concessions al sector més racista del barri, però la veritat és que el resultat ha estat bo. La pregunta és si una actuació així en el futur es repetirà.

El treball quotidià queda ofegat.  ERC ha quedat escombrada malgrat la quantitat de persones de la seva llista implicades en la vida cultural i associativa de la ciutat sense treure’n cap guany personal. La gent que es preocupa pel funcionament de la ciutat, que és participativa dia rere dia queda arraconada pels resultats generals. I a mi ERC com a partit no m’agrada gens, però em sap greu que hagi tingut tan mals resultats a Viladecans, perquè molta de la seva gent és qui fa funcionar moltes entitats, sobretot en el camp de la cultura. Certament conec només la gent de les entitats que es mou en determinats cercles, no pretenc pas conèixer-los tots. Les entitats esportives, les de les associacions de veïns no les conec gaire. Però em sembla que ni el PP ni PxC són gaire presents en cap activitat “gratuïta” (és a dir, no per aconseguir vots ni diners sinó per treballar a favor de la ciutat). De fet, només coincideixo amb un il·lustre militant del PP en una associació en què estic. I realment aquest home té tot el caràcter tòxic del PP: desconfiat, gens treballador si no en pot treure un guany personal, mentider, difamador i creador de mal rotllo a tot arreu. I ja ens podem preparar quan tinguem reunió de junta, en què farà el fatxenda per enèsima vegada i haurem d’aguantar el xàfec. Quan algunes de les entitats en què estic ens hem adreçat al PP per demanar-los alguna col·laboració (no ens agrada, però per raó d’un sentit democràtic els tractem igual que als altres) ni tan sols rebem contesta.

El PSC s’ha mantingut. Però el PSC de Viladecans està lluny de ser transparent ni participatiu. Sempre de la mà del sinistre –i no precisament, al meu parer, per ser d’esquerres- Josep Maria Sala (qui mana, mana) reserva el poder per a uns quants membres escollits del seu partit i cultiva el clientelisme més descarat. Sensació de màfia, vist des de fora.

No conec la mecànica de CiU però sembla que s’han renovat força i han rejovenit la candidatura. En altres partits s’han produït renovacions forçades que a la pràctica han comportat uns quants “ex” m’imagino que força molestos amb els membres actuals de les llistes. Sembla que és difícil la cohesió també dins del partit. A ICV això va passar fa quatre anys i va passar factura. Però el més greu ha estat, sens dubte, la pèrdua d’un bon grup de joves que s’havien apropat a ICV. Em va fer gràcia constatar que ICV es comportava amb els joves com fan molts pares, i com fan moltes parròquies: no posar límits i recompensar la seva feina a qualsevol preu. Dit d’una altra manera, mentre vinguin ja està bé i cal fidelitzar-los com sigui. I és que n’hi havia algun que venia clarament a fer-hi carrera i no parava amb allò de “¿qué hay de lo mío?” fins que la cosa va petar. Però és que costa donar solidesa, formació, generositat, sentit de compromís a la gent. Potser en tinc una visió deformada perquè el meu punt de referència és la JOC. Però fa pensar que un jove avui sigui a ICV i al cap de quatre dies vagi a les llistes de Ciutadans, com ha estat el cas.

En fi, el trist resultat de les eleccions d’ahir s’ha donat, sens dubte, per moltes coses mal fetes. Però sospito que encara que haguessin estat molt ben fetes, tampoc no haurien donat gaire millors resultats. Perquè és anar contracorrent: treballar per la cohesió, prioritzar els més vulnerables, anar a fons, promoure més el bé comú que el protagonisme, reconèixer l’aportació del veí, buscar el consens… Sóc pessimista quant als resultats, però crec que cal continuar treballant en aquest sentit. Potser ara només podem plantar llavors i no les veurem créixer, però en qualsevol cas cal fer-ho. Mercè

Que n'és de blanca la neu novella...

Li vaig preguntar al meu pare i em va dir que me la devia haver ensenyat la meva mare, que d’aquestes coses en sabia moltes. Que al catecisme o al col·legi segur que no.

I és que ja fa temps que se m’ha posat dins el cap una poesia de mossèn Cinto que em sembla especialment afortunada, i que sé que me la sé des de petit. Diria que és la poesia de mossèn Cinto que més m’agrada i que més ben construïda trobo. És, certament, de tema religiós. Però la seva bellesa està força més enllà del tema.

I ara, com que els Reis em van portar el tercer volum de la seva obra completa, titulat Poesia I, l’he estat buscant i l’he trobada al Roser de tot l’any, el 5 d’agost, festa de la Mare de Déu de les Neus. Això de la Mare de Déu de les Neus ve de la llegenda que explica que, volent el papa Liberi, cap a l’any 350, dedicar una església a la Mare de Déu, heus ací que va caure una nevada en ple agost indicant-li on l’havia de construir. I allà va edificar el papa la que seria la basílica de Santa Maria la Major de Roma.

Doncs bé. Primer, us convido a aturar-vos en els quatre primers versos, finíssima descripció d’un detall de la natura:

Que n’és de blanca

la neu novella

dalt d’una branca

del Pirineu!

Eh que està molt bé? Aquests quatre versos els he vist en algun llibre d’iniciació a la poesia per a infants, i m’ha semblat un molt bon encert, una molt bona troballa.

I bé, ara mireu-vos la poesia sencera:

Que n’és de blanca

la neu novella

dalt d’una branca

del Pirineu!

Més blanca que ella

sou vós, poncella,

poncella i rosa,

mare i esposa

de tot un Déu.

El trasfons religiós és, certament, propi d’una pietat molt llunyana. Però la força de la paraula supera de molt aquest pietisme. Tinc la sensació que a mossèn Cinto, a l’hora d’escriure aquests versos, més que el sentiment religiós, el que el va moure va ser crear bellesa amb les paraules.

Proveu de dir la poesia en veu alta. Comença com lentament, contemplant la branca coberta de neu. I després, tot s’accelera, agafa ritme, i aquest ritme va canviant fins al final. I això és, crec, perquè en aquesta poesia tot és asimètric: són nou versos, que és un nombre asimètric; les rimes també són asimètriques i s’encavalquen (ABACBBDDC); hi ha, a més una rima amagada enmig del setè vers (poncella), que rima amb el cinquè i sisè; hi ha una repetició invertida de ritmes als versos setè i vuitè (paraula de tres síl·labes, conjunció “i”, paraula de dues síl·labes / i després, al revés); i al final, vers esclatant dintre el millor estil de la poesia romàntica.

Jo no sóc analista lingüístic ni literari, i per tant potser a parer dels entesos això que acabo de dir és una bestiesa. Però en tot cas, com que aquesta poesia m’agrada molt, m’ha agradat també mirar com està feta per dintre. Però, evidentment, més important que com està feta per dintre, és constatar que, realment, és molt bonica.

I bé, potser queda fora de lloc parlar d’això ara que s’accelera la campanya electoral, i més quan ens hi juguem un viratge a la dreta que no sé pas. Però serveix per respirar. Jo, aquí Viladecans, votaré ICV-EUiA. Són els que més em convencen. Tot i que he de dir que ERC també planteja molt bé les coses, i està fent una campanya molt bona. A veure com va tot. (Josep Lligadas)

Els millors

Ahir em va agafar un rampell per escriure al Facebook una mica escaldada del lema del “Som els millors”, “Tenim el millor equip”, que, si més no a Viladecans, tant CiU com ERC han fet seu. Potser ha estat enveja del bon equip (sobretot ERC) que aquestes formacions poden lluir. I segur que ha estat una certa irritació per la banalitat d’alguns eslògans polítics, que acaben basant el seu esquema en el “jo sóc millor”. Sempre em recorden aquella cançó del Pere Tàpies (“Sóc el millor de la Nova Cançó, sóc el millor, sóc el millor”), que en un principi deuria ser irònica però que aplicada a certes campanyes electorals perd la ironia per convertir-se en una pura descripció dels eslògans. Encara que “els millors” que avui ens governen facin apologia del desconeixement dels clàssics (Boi Ruiz i la filologia clàssica) o s’atribueixen titulacions inexistents (Joana Ortega). En aquest cas, m’alegro molt de no ser dels millors.

Anant una mica més a fons, em pregunto si realment ser el millor val la pena. Quan era més jove, segurament ho hagués signat rotundament, perquè aleshores et sents atreta per l’excel·lència en tot. Intento reprimir-me, però porto a dins una gran dosi de competitivitat i sempre necessito que em diguin que faig bé les coses. I aquesta manera de fer, i la possibilitat, si m’hi aplico a fons, de ser molt ràpida i de sortir-me’n m’ha portat sovint a convertir-me en una mena de tirana de mi mateixa i del meu entorn. Vaig a un ritme accelerat i pretenc que els altres, també, i això m’ha portat força conflictes i de fet sovint m’ha encallat més que no pas m’ha ajudat. Per voler ser la millor sóc la més dura. Per no parlar de l’afany de protagonisme. Amb el temps acabes descobrint que les millors qualitats sovint romanen invisibles: la fidelitat, la coherència, la discreció. I de vegades és només a través del fracàs que es fan evidents.

D’altra banda, quan treballes amb d’altres persones t’adones que és més important allò que pots aconseguir en conjunt amb l’aportació de tots, que guanyar no sé quines curses. I quan dic tots, vull dir els que són menys ràpids, o menys brillants, o de vegades menys motivats, o, també, la gent que et mira amb prevenció o que tens a la contra. Perquè el que passa quan treballes amb persones és que no les sols triar: ni a la feina, ni a les entitats, ni a la política. La frase “Con estos bueyes hay que arar” per mi és la bona. És a dir, l’objectiu és fer una bona feina no pas amb la gent ideal, sinó amb la gent de carn i óssos. I en el món de la política això és molt habitual, perquè si no és que tens majoria absoluta sempre hauràs de governar en coalició, i això és molt complicat i no pots pas fer allò que vols. I si tens majoria absoluta, ja sabem tots que no hi ha pitjor enemic que la gent del propi partit. Com més proper, més rivalitat… De fet l’únic sistema per ser “el millor” i fer valer el que té el millor és la dictadura pura i dura: el teu ritme, els teus objectius, els teus mitjans. I això no ho volem, oi?

És com el lideratge. Per què els partits no poden cooperar, col·laborar, és a dir, treballar amb altres, i només es presenten a ells mateixos amb la necessitat de “liderar”? És com fer-se omniscients, omnipotents, omnitot…

I encara una altra cosa. A mi, posats a fer, m’agradaria que governés Viladecans el millor de cada casa. Faria un “mix” d’algunes candidatures. Per què no reconèixer que l’adversari també té gent, idees, aportacions valuoses i que aquest valor també té molt de subjectiu?

Al capdavall, però, he de confessar que el que em passa és que: 1) em sento secretament identificada amb aquest “som els millors”, perquè respon molt al meu propi tarannà, i 2) potser al club dels millors de veritat tampoc no m’hi voldrien. Sniff. Mercè

Petit homenatge als amics amb càncer

Sembla una epidèmia. En pocs dies, t’assabentes de diagnòstics d’aquells que fan mal, en persones properes, en algun cas en amics molts estimats. Consternació general. No saps gaire què dir, perquè afrontar la malaltia i potser la mort sempre costa, sempre agafa de sorpresa, sempre fa nosa, i en el fons confon i qüestiona la pròpia concepció de la vida.

Em vénen al cap les persones amigues i familiars que hi han passat. Algunes se n’han sortit, d’altres no. Cada situació, cada persona, una forma diferent d’encarar-ho i de viure-ho. Algunes, molt coratjoses, d’altres amb molta pau. Totes elles, indiscutiblement, han il·luminat aspectes bàsics de la meva vida. Potser perquè han estat processos llargs o curts, però sempre amb temps de preparar-se per al futur. I la mútua companyia, encara que sigui sense expressar grans transcendències ni respondre grans preguntes, sempre ajuda.

La primera vegada que ho vaig viure amb intensitat va ser quan el pare va haver d’encaixar un càncer d’esòfag, amb un tractament quirúrgic molt agressiu. És allò de “l’operació ha anat molt bé”, però per al pacient no queda gaire clar que tot això acabi de funcionar. Però el meu pare, que es queixava fins a l’infinit si es feia un tall en un dit, ho va entomar amb bon humor i un cert orgull de portar-ho amb dignitat fins al final. En cert sentit, s’ho va passar molt pitjor la mare. Tant ella com jo estàvem perpètuament descol·locades. És que la malaltia, a més d’acostumar-te a la previsible pèrdua, posa els coses al seu lloc d’una forma dràstica, tant per al malalt com per a la gent que l’estima: què és el més important a la vida, com et relaciones amb les persones que estimes i com els ho demostres, quin sentit té per a tu el patiment, si és que en té algun, i finalment com vius la mort. Les expectatives de compartir el futur dels teus s’esvaeixen i de vegades cal també deixar lligades unes quantes coses pràctiques. Per als amics i familiars, sol comportar un desgavell notable de l’organització quotidiana de la vida. Quan m’hi he trobat (molts anys després, també amb el càncer de la mare), sempre he pogut comptat amb la col·laboració de companys i caps de la feina. Però la sensació de desgavell i por sempre és la mateixa. Sempre som aprenents.

Amb els de casa, però, em resulta més fàcil. Queda més clar què cal fer i l’operativa diària t’ocupa l’agenda. Amb els amics, em costa trobar el meu paper, acompanyar sense fer nosa és més fàcil de dir que de fer. I ajudar en allò que calgui i que pugui, és clar. És un moment en què de vegades cal explicitar coses que costen. Trobar el punt entre la disponibilitat i la invasió també costa. És posar-te en situació de compartir una certa intimitat, un despullament.

Divendres va passar amb en R. Li acabaven de diagnosticar un càncer de pulmó amb possible metàstasi. Els amics ens vam trobar a casa seva al vespre. Mentre era a peu d’ascensor, em sentia ridículament nerviosa: com els trobaré, què diré, què faré. Com si fos un problema de quedar bé. Un cop dalt, però, les coses van sortir soles.

És un grup cristià que fem revisió de vida. Abraçades, emoció i pregària… I després continuar amb la revisió de vida que “tocava”, per voluntat dels més afectats perquè la vida continua. A la sortida, amb l’Anna comentàvem que les coses es poden afrontar igual amb fe o sense, però que està acostumats a resar junts i a compartir tantes coses, sens dubte ajuda i crea un espai privilegiat de comunicació. Els ritus prenen sentit.

Amb d’altres persones aquesta comunicació no és tan espontània. Però caldrà trobar formes de ser-hi, d’alguna manera. Perquè una de les coses bones que té la malaltia és que de vegades et permet rebre un bany maria d’afecte, d’energia positiva, d’amistat… Una cosa que en el tràfic quotidià no sabem expressar. Mercè

PS: Potser trobareu que la imatge no lliga gens amb el text. Però és el que he viscut simultàniament a tot el que escrit: l'alegria esbojarrada d'uns veïns davant del mamut de Viladecans. Perquè això també forma part de la vida.

En Jordi i la guitarra

Mentre escric això, sento uns acords persistents: en Jordi practica. I és capaç de fer-ho ininterrompudament, una hora rere l'altre, un dia rere l'altra, una setmana rere l'altra. El seu repertori és únic: Puff era un drac màgic. Es prepara per al concert que a l'escola de música on va, faran al juliol.

La discapacitat psíquica d'en Jordi no és obstacle en absolut perquè tingui molt d'interès per escriure, pel teatre (veure'l i fer-lo), pel ball i per la música. Fa un parell d'anys escrivia amb la mateixa intensitat amb què avui toca la guitarra i volia aprendre'n més. Volia fer una novel·la (com veieu, no s'hi posa per poc), perquè al cap i a la fi, si els seus germans publiquen llibres, ell també ho podria fer, oi? És la seva lògica i en el fons no va desencaminat. Perquè segur que escriu molt més que altres persones que en teoria tindrien més capacitat per fer-ho. De fet la seva malaltia i el seu retard no es van fer evidents fins que no tenia 8 o 9 anys i això li va permetre fer una escolarització normal, encara que a entrebancs, que després li ha servit moltíssim.

Del seu desig d'aprendre a escriure, ell en deia "aprendre català". Jo més aviat ho veig com "que algú l'acompanyi en el seu escriure", perquè aprengui a expressar-se millor. Vaig estar buscant algú que el pogués ajudar, que li fes classes, però no me'n vaig sortir. I és el que perfil no és fàcil i no sé si en Jordi se'n sortiria en un taller d'escriptura qualsevol. Em sembla que a ell no li fa falta aprendre gramàtica, i segurament s'hi encallaria molt. Però en canvi té molta imaginació, és treballador i està motivat. Algú amb prou paciència i ganes podria fer una feina interessant amb ell, i sospito que agraïda.

En canvi, quan va dir que volia tocar la guitarra, vam tenir més sort. Una educadora del seu taller ens va recomanar una escola de música de Viladecans i es va oferir per assessorar el professor pel que fes falta (hi ha professionals que mereixen un monument, encara que fins al moment no hem hagut d'utilitzar el seu oferiment). De fet el professor, quan li vaig plantejar la possibilitat de matricular-hi en Jordi i li vaig explicar les seves dificultats, ja em va dir que adaptar-se a l'alumne és feina del professor. I que per això li paguen, per ser bon pedagog. Me'l vaig escoltar amb un cert escepticisme. Però la veritat és que funciona, i de quina manera!

No sé gaire què aprèn en Jordi a classe. Intueixo que des d'un cert punt de vista, poca cosa. En canvi, han sabut fer el més important: motivar-lo i incentivar-lo a partir d'allò que a ell li feia il·lusió. Ara en Jordi sempre toca el mateix, però cada cop ho toca millor, i es nota a simple vista, millor dit, oïda. I ell s'ho passa la mar de bé. De fet es lleva content i amb en Puff als llavis.

M'agrada que això el faci feliç. Evidentment li puja l'autoestima, i de vegades va una mica de sobrat (el segon dia de classe ja s'oferia per fer classe als qui sabien menys que ell!). I m'encanta que pugui anar més enllà de la tele i el futbol unes hores. En fi. Ja us avisaré del dia del concert. Mercè

Mal dia, pitjor humor

Avui no aconsegueixo posar-me de bon humor, tot i els intents de la gent que m'envolta. Escric amb l'esperança que, en acabar aquest post, estigui millor que en començar.

L'ordinador de la feina avui ha decidit declarar-se en rebel·lia i jo mateixa estava poc inspirada. Però és que en el fons m'ha entristit profundament el tema Bin Laden. No em sembla que es pugui defensar de cap manera aquest mètode d'acabar amb un assassí mitjançant un assassinat (o molts assassinats, de fet, perquè massa gent innocent ha mort al món ja per l'afany de revenja dels Estats Units, potser si els comptessin serien força més que els de les Torres Bessones, si és que té cap sentit mesurar aquestes coses quantitativament). I penso que la violència n'engendrarà encara molta més i que Occident va perdent cada dia una mica més de credibilitat democràtica. I m'indigna que en alguns resums de la vida de Bin Laden que he pogut llegir aquests dies, es passi per alt qui el va potenciar i armar... I ningú no sembla que reclami la fi de l'armament. Per una vegada, la postura més sensata m'ha semblat que era la vaticana, francament.

En pla molt menys transcendent, el futbol tampoc no m'anima, més aviat m'irrita cada cop més, per l'esperit acrític i alienador que sol acompanyar-lo (tants diners, tant abús del "més que un club", tanta substitució d'inquietuds socials per aquesta mena de xovinisme visceral...). I no acabo de saber si alegrar-me si guanya el Barça, perquè la gent del meu entorn està contenta i no hem d'eixugar llàgrimes, o si perd, perquè potser m'estalviï la parafernàlia de més partits. En fi, m'ho prenc amb resignació. No m'agrada ni l'eufòria ni veure patir el personal.

O hi hauria d'afegir que cada cop que entro al facebook o que obro el correu electrònic em trobo algun candidat a les municipals lloant-se a si mateix, i amb un cor digne de qualsevol tragèdia grega, glossant-li l'autolloança. Em sembla que alguns no s'adonen que aconsegueixen just el contrari del que pretenen. Paciència.

Intento refugiar-me rellegint la ironia distant de Lytton Strachey, amb els Victorians eminents, que he reprès després de llegir l'extraordinària biografia de John Henry Newman, de Meriol Trevor. Em sembla que n'he fet una lectura molt superficial, perquè es parla molt de teologia, i jo no en sé, però el personatge m'ha semblat interessantíssim i èticament d'una solidesa poc comuna, i la descripció de l'Església romana al segle XIX tan depriment com la d'avui pel que fa a enveges i passadissos, tot i que potser una mica més ignorant. És clar que més cultura no és necessàriament l'equivalent de més saviesa.

En fi, potser abans d'anar a dormir torni a la Ilíada, a aquell fragment, que ja us vaig citar un dia, de quan Príam reclama a Aquil·les, l'enemic irreconciliable, el cadàver del seu fill per enterrar-lo dignament. No es pot dir que la família de Bin Laden pugui ni tan sols fer res semblant. Encara prou que no n'han arrossegat el cap pels carrers de Nova York.

O en lloc d'això hauria de tornar a veure el final d'aquella pel·lícula del "Baile de los Vampiros", que s'acabava amb una frase que venia a dir: "I el professor XX, que havia passa totes aquestes aventures per acabar amb els vampirs, amb la seva acció va aconseguir estendre'ls per tot el món". El Bush sempre m'hi feia pensar. I ara Obama també.

En Josep acaba d'entrar i em pregunta per què estic de tan mal humor. I m'adono que potser és un signe de mal envelliment aquesta sensació de perdre sintonia amb el món.

Mercè