dijous, 31 març de 2011

Déu i el microones


Vaig anar ahir a la presentació de la nova edició de la BCI, un acte reeixit que va omplir totalment el Petit Palau. De fet, la presentació va ser ben original: unes quantes patums d'àmbits diversos van exposar quina era per a ells la significació de la Bíblia en el món actual. Tenia la seva gràcia veure el cardenal al costat de Justo Molinero. Van sortir tocs d'humor, d'agnosticisme, de poesia, de feminisme, de laïcisme positiu, de cristianisme interconfessional... Es va dir que la bíblia era un gran llibre, i, pel que deien els ponents, semblava que tothom la llegia amb gran assiduïtat i alegria. Sort que en Perico Pastor, el qual, per cert, ha fet unes il·lustracions que com més les miro més m'agraden, va tenir un toc de realisme i va dir: a) no és cap obligació llegir-se-la (malament quan les coses es converteixen en obligació: les lectures forçades des de l'escola mai no tenen l'encant de la pròpia descoberta); b) hi ha fragments pesadíssims i c) (això no ho va dir a la tarda, sinó a la tertúlia del matí a TV3) l'art occidental, estrictament com a art, es pot captar sense conèixer la bíblia. Una altra cosa és la importància de conèixer el context de les coses per gaudir-les millor. I això dels 9,95 € (amb el corresponent retorn dels cinc cèntims) ja es veu que va captivar el personal.
He de dir que una de les coses que més em va agradar va ser la interpretació al piano de Vicenç Prunés, que va tocar d'una manera extraordinàriament sensible un preludi i fuga de Bach. Bach i la Bíblia fan bora parella, sens dubte. I la música va servir de teló de fons a la projecció de les il·lustracions del llibre acompanyades de frases de més patums.
Dic això de patums, perquè de fet aquesta bíblia té una voluntat de ser "per a tothom" i, és clar, en una presentació és difícil que la gent del carrer tingui la capacitat de convocatòria dels qui ho van presentar. Però crec que aquesta voluntat d'apropar les bíblies al supermercat i l'encant d'una portada bonica (i no d'aquella grisor habitual tan acadèmica) és una gran cosa. En aquesta línia, l'acte no va permetre fer un agraïment exhaustiu. Em consta que molts mèrits es van atribuir a l'Armand Puig, però em consta també que moltíssima gent sense cognoms il·lustres ha fet una excel·lent feina d'edició, distribució, preparació de l'acte. Als meus companys més directes, que hi hem fet una petita aportació, ens queda el gust d'haver tingut el Perico Pastor assegut a una de les nostres taules, amb el seu bon humor.
I acabo amb una referència a una cosa que va dir Mariona Carulla: un nen, dins d'una església, assenyalant un sagrari, va preguntar: ¿què és allò, un microones? Això té més a veure amb el coneixement de la litúrgia que amb el de la bíblia, però fa pensar com a mínim amb el canvi cultural que estem vivint. De fet ahir tots els presents van estar d'acord que la bíblia és un compendi de les nostres més profundes inquietuds, respostes, angoixes, actituds, alegries, amors... I que, amb fe o sense (Pilar Rahola deia sentir-se sola, sense cap fe que aporti seguretats, davant els abismes interiores, i Joan Rigol afirmava, sentir-se igual de sol i sense seguretats, des de la fe), és un mirall de la condició humana. Mercè

dimarts, 29 març de 2011

Si el pogués arrossegar per una orella...

Penso en un noi que vorejava la trentena, que vaig conèixer en els dos anys en què vaig estar treballant a l'Ajuntament de Viladecans. Havia estudiat Ciències Polítiques, venia a fer pràctiques i arribava amb el carnet del partit en el govern, amb la qual cosa ja es va veure de seguida que tenia totes les portes obertes i totes les coneixences del món per fer carrera i de fet sembla que l'està fent. Aquest xicot afirmava sense embuts que la gent de més de 60 anys s'hauria de retirar dels llocs de responsabilitat i, molt en concret, de responsabilitat política. Perquè a aquesta edat: què es pot aportar? què es pot aprendre? "Són iaios".
A mi em va venir al cap, en aquell moment, la Pilar Malla, que quan es va jubilar com a directora de Càritas Diocesana de Barcelona, va ser diputada al Parlament de Catalunya i després Síndica de Greuges -una responsabilitat nova de trinca en la qual va haver de crear-se tot de nou. Ja li vaig dir: "a tu t'aniria bé treballar una temporadeta amb la Pilar, i ja m'agradaria veure si aguantes el ritme".
Dijous m'agradaria portar aquest noi, arrossegat per l'orella (també el podria convidar, però seria menys divertit) a la presentació del llibre Fer-se gran, de Montserrat Ribas i Piera, una bona amiga, de 81 anys, que recull la seva visió de la vellesa al llarg de la vida i, sobretot, la seva forma d'entendre-la i de viure-la avui. Les "pràctiques", vaja, d'una reflexió més teòrica sobre la vellesa que ha hagut de fer sovint per la seva feina, ja que havia estat responsable del programa de Vellesa de Càritas Diocesana. El llibre, publicat per l'Albí, amb pròleg d'Armand Puig, acaba de sortir, i es presenta -el presentem junt amb la Pilar Malla, i em fa molta il·lusió- dijous vinent a les 19,30 a la Cuina de l'espai Francesc Bonmaison. El meu conegut trobaria una dona culta, generosa, atenta, amb una ironia fina, i compromesa amb el seu entorn. Que pensa, que actua, que aprèn... i que accepta les pèrdues i les xacres que van arribant, tot preparant-se per al final en el convenciment que tota persona, malgrat les aparents limitacions que pugui mostrar, té molt a aportar a aquest món nostre. Acceptació i preparació que és tasca de tota una vida, per cert, no pas signe de decrepitud. Ben al contrari. En fi. Llegiu-lo, i a veure què us sembla. Per cert, sospito que si aquest meu conegut li diu "iaia", encara podrà rebre un bon calbot. Ben merescut. Mercè

dissabte, 26 març de 2011

Dues taules rodones ben interessants


Una d'elles tindrà lloc el proper dissabte, 2 d'abril, a la seu del Centre d'Estudis Pastorals (Rivadeneyra 6, 3) a les 5 de la tarda i està organitzada per l'ACO. El tema és: Política: poder, gestió o servei? Els convidats són de luxe: José Martí Gómez, periodista i escriptor; Antoni Puigverd: poeta, novel·lista i articulista, i Antoni Comín, professor i escriptor. Pinta bé i m'agradaria molt anar-hi, tot i que em coincideix amb una assemblea de l'esplai on va en Jordi i em sembla que hauria de ser una mica considerada amb els pares d'Asdivi, que és un centre que funciona francament bé i que mereix el suport dels socis. O sigui que ja veurem.
I l'altra taula està organitzada conjuntament per l'equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu i per l'arxiprestat de Piera-Capellades. Porta el nom "Atents al món en temps de crisi" i es farà el dilluns 4 d'abril, a les 21,30, a la parròquia de Santa Maria de Piera, amb el bisbe Agustí, Susi España (responsable de Càritas Piera), Raquel Avilés (treballadora social de Càritas), Miquel Àngel Jiménez (voluntari de presons) i Fermí Rodrigo, de la GOAC.
Aquí sí que hi aniré. Serà una trobada per presentar una guia que hem preparat a la Pastoral Obrera que conté propostes i suggeriments pràctics. Voldríem fer-nos tots plegats més sensibles i sobretot acollidors amb qui pateix les conseqüències del nostre injust sistema econòmic i social; aprendre a comunicar millor la nostra fe i a obrir-nos a la gent que truca a la porta de l'Església pel motiu que sigui i també acostumar-nos a treballar conjuntament amb tota persona, grup o entitat de bona fe amb ganes de transformar el món. És a dir, en el convenciment que la veritat (les propostes alliberadores, la feina ben feta, les idees, els braços) no són patrimoni exclusiu de l'Església i que el Regne de Déu es construeix amb el suport de molta gent, de dins i de fora. Per tant, més val treballar en xarxa i aprofitar sinèrgies. En fi, ja us en faré cinc cèntims. Mercè

dimarts, 22 març de 2011

Milanesa 2: rebaixes


La fotografia és del 2006, a Milà. Moltes llengües per anunciar rebaixes. I el català entre elles. Potser com a cosa exòtica. Potser per captar turistes catalans. Tant li fa. Però és més del que es pot dir de moltes botigues molt més properes que les de Milà. Mercè

dilluns, 21 març de 2011

Milanesa 1: contra la crisi


¿Fins on voleu portar, oh rics, la vostra cobdícia insensata? ¿És que us creieu que sou els únics habitants de la terra? ¿Per què expulseu de les vostres possessions els que tenen la vostra mateixa naturalesa i reclameu per a vosaltres sols la possessió de tota la terra? La terra ha estat creada en comú per a tots, pobres i rics; ¿per què us arrogueu, oh rics, el dret exclusiu de la terra? Ningú no és pobre per naturalesa, ja que aquesta ens engendra igualment pobres a tots. Naixem nus, sense or ni plata.

Sobre Nabot, 2

Sant Ambròs de Milà. segle IV

dissabte, 19 març de 2011

Crema, pregària, revisió de vida...

Aquest, per aquest ordre, és el "planillo" d'ahir al vespres. Vam tenir revi de l'ACO a casa el consiliari, que en aquestes dates sempre es comporta i ens prepara una crema de les que fan història. Em pregunto si els seminaristes d'avui també aprenen aquestes tan bones coses per "fidelitzar" les sempre rebels ovelletes.
Després d'aquesta entrada, us deixo amb la pregària amb que vam iniciar pròpiament la nostra trobada cristiana:

Avui em costa de fer aquesta pregària. Sovint, quan me’n vaig a dormir, penso obsessivament amb una esgarrifança en els meus veïns de Masia Espinós, a Gavà, que es van despertar envoltats de flames. I em consolo pensant que si mai em passa a mi, tu hi seràs igualment abans, durant i després. Ho penso poc convençuda, per tranquil·litzar-me.

Però quan veig les imatges d’aquests dies sobre el Japó, no em semblen reals, com si estigués mirant una pel·lícula. I em costa deixar-me tocar pel dolor que hi ha al darrere. És que sembla tan inútil morir per un terratrèmol o un tsunami! Penso en la gent que ha perdut familiars o amics, que s’ha quedat sola o perduda, que ja no té feina ni casa ni potser alicients per continuar endavant. O els que han quedat atrapats esperant un ajut que potser no arribi, o pateixen fam o fred a la intempèrie. O els que abans eren tan vulnerables que ara ja han quedat totalment desprotegits: els vells, els malalts, els discapacitats, els infants…

La sacsejada ens posa davant teu sense res més. Despullats d’afectes, amics, tecnologies, comoditats… Només ens queda allò que som quan hem perdut allò que tenim. I cal dir que als japonesos els queda la dignitat i una fortalesa exemplar, i els queda la generositat de qui s’exposa a radiacions mortals per evitar mals majors i de qui treballa contrarrellotge perquè tothom pugui viure.

I a mi m’agradaria que tu formessis part de debò d’allò que sóc. I no estic segura que sigui així. Perquè em costa d’entendre que el que passa al Japó formi part de la vida, sobretot quan hem llegit tantes vegades que ni un bri d’herba es mou sense el teu consentiment. Per no parlar del mal que hi hem aportat els humans: els riscos nuclears, que ara ens espanten de cop i sense els quals sembla que no sabem viure. A Occident busquem comoditats i seguretats que maten. Ens venem l’ànima pel petroli o per l’energia.

Senyor, no et demano que ens facis invulnerables, sinó que augmentis la nostra fe. Ajuda’ns a trobar camins per a la solidaritat. Ajuda’ns a viure amb més senzillesa i a evitar-nos riscos inútils. Ajuda’ns a confiar en el teu amor. Ajuda’ns a viure la mort com a part de la vida. Fes-nos esperançats. Lliures per estimar i per despendre’ns d’allò que és innecessari. I acompanya’ns amb el teu bon humor. Amén.

Mercè


divendres, 18 març de 2011

La vulnerabilitat dels immigrants al nostre país

CÀRITAS ALERTA SOBRE LA GREU SITUACIÓ DE VULNERABILITAT QUE AFECTA ALS IMMIGRANTS ATESOS

ü L'informe «La situació social dels immigrants acompanyats
per Càritas
» constata serioses restriccions en l'accés als seus drets socials bàsics, com ara treball, habitatge, salut, educació i situació legal


i Càritas. 17 de març de 2011.- La confederació Càritas Espanyola ha fet públic aquest matí, a Madrid, un informe sobre “La situació social dels immigrants acompanyats per Càritas”. L’informe ha estat elaborat per l'Observatori de la Realitat Social de Càritas a partir de dades aportades pel 80 per cent de les Càritas diocesanes d’Espanya (54 d'un total de 68), entre les quals, Càritas de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. En ell s'analitzen quins estan essent els efectes socials de la crisi en les persones immigrants, ateses pels diferents programes i serveis de la Confederació a tota Espanya.


L'Informe aborda qüestions com l'abast de les situacions que estan limitant l'accés de les persones immigrants ateses per Càritas en el seu accés i exercici a drets bàsics (com ara treball, habitatge, salut, educació i entorn), així com les circumstàncies i dificultats jurídiques amb les quals es troben a l’hora de fer front a qüestions com la reagrupació familiar, l'arrelament i les autoritzacions de residència i treball. Així mateix, en l'Informe s'analitzen les actituds i percepcions de la societat davant la immigració, i la política social pública en matèria d'immigració.

Enduriment del discurs públic en l’àmbit polític

El secretari general de Càritas Espanyola, Sebastián Mora ha dit, “considerem molt oportú aquest informe per diversos motius: l'entrada en vigor fa poc més d'un any de la Llei Orgànica d'Estrangeria (LOEX), que ha tingut conseqüències pràctiques sobre la vida dels migrants, sobre la intervenció de Càritas i sobre la pròpia construcció social, així com el context econòmic i social d'ajust enfront de la crisi, que ha convertit la immigració en un assumpte de discrepància i conflicte”.

Mora s'ha referit a un “clar enduriment del discurs públic en l'àmbit polític, tant a nivell nacional com a autonòmic i local, al costat d'una retallada considerable en els últims anys en les partides assignades a temes d'integració”. També a “la consolidació d’ una percepció social cada vegada més negativa sobre el fenomen de la immigració, que reforça una imatge de l'immigrant com a competidor”.


L'Informe constata la presència important d'immigrants en els serveis d'Acolliment i Atenció primària de Càritas; en 2009, de les 786.273 persones ateses, una mica més de la meitat, uns 407.000, eren immigrants. I un terç d'ells, aproximadament 150.000, es troben en situació administrativa irregular.

Constatacions de l'Informe


Entre les constatacions que recull l'Informe – exposades per Ana Abril, directora de l'Àrea de Desenvolupament Social i Institucional-- s'assenyalen les barreres amb les quals es troben a l'hora d'accedir al Padró Municipal, en la seva majoria motivades per una dubtosa interpretació de la legislació vigent que desvirtua la pròpia naturalesa del Padró. “Limitar l'empadronament als immigrants –s'afirma en l’Informe-- suposa de fet restringir l'accés a la resta de drets socials (salut, educació,
habitatge i ocupació), i impedir la integració econòmica, política i social d'aquestes persones en la nostra societat”.
La desocupació i els problemes de precarització i explotació laboral és una altra de les “sagnies” de la situació social dels immigrants atesos per Càritas. De fet, el 60 per cent dels immigrants que s’adreçen a Càritas estan a l’atur. I els que tenen un lloc de treball ho fan en ocupacions amb una major taxa de temporalitat, en sectors d'activitat més precaris i mal remunerats. A més, s'estan multiplicant les situacions d'explotació laboral, sense contracte ni seguretat social que sofreixen els immigrants que recorren a l'economia submergida com a única via per sobreviure.

En el capítol de l'habitatge, l'informe recull les greus dificultats amb les quals es troben els immigrants davant el pagament d'hipoteques, a més de l'augment de situacions d'amuntegament i la seva elevada mobilitat residencial. Tot i així, aquestes persones no mostren unes taxes de morositat majors que les dels ciutadans autòctons, com tampoc es detecten dificultats significatives de convivència amb la població local.

Irregularitat sobrevinguda

L'apartat dedicat a abordar la situació jurídica dels immigrants acompanyats per Càritas se centra en el problema de l'increment de les situacions d'irregularitat sobrevinguda.

Els referents de les diferents Càritas Diocesanes assenyalen que un terç del total de persones immigrants acompanyades es troben en situació administrativa irregular, i expressen la seva alarma sobre el preocupant increment de les situacions d'irregularitat sobrevinguda al no poder renovar les seves autoritzacions de residència i treball. La causa principal d'això ha estat la rigidesa de les condicions exigides per a la renovació.


Per Càritas, com assenyala l'Informe, aquest fet “evidencia els riscos i les possibles fractures socials d'una política migratòria que únicament es configura entorn del mercat laboral i que no pren en compte als immigrants com a persones, amb vincles i relacions familiars”. “Aquestes situacions –s'afegeix-- són més greus del que han estat mai, perquè no només afecten a l'immigrant, sinó a tots els reagrupats vinculats a ell. Són persones i famílies que, per falta de previsió, es veuen condemnades a viure en la clandestinitat i abocats a treballar en l'economia submergida”.


Dins d'aquest mateix capítol, l'Informe apunta també a l'absència de contracte de treball com la major dificultat a la qual s'enfronten els immigrants a l'hora de gestionar l'arrelament, la qual cosa és conseqüència directa de l'impacte de la crisi en aquestes persones. Així mateix, quant a la reagrupació familiar, s'adverteix que les majors barreres estan en les condicions econòmiques del reagrupant, les condicions de l'habitatge d'aquest i els obstacles en la gestió amb els consolats.

Suplir a l’Estat


L'informe revela que en més de la meitat del territori de l'Estat, s'han eliminat sobretot, serveis orientats a la integració dels immigrants, seguits d'aquells dirigits cap a l'atenció primària i l'acolliment, i, en menor mesura, els serveis de mediació, assessorament i acompanyament jurídic. Aquesta situació està provocant que Càritas estigui suplint a l'Estat a l'hora d'atendre a les persones immigrants.
El tancament d’aquests serveis ve motivat per les successives retallades pressupostàries en temes d'integració, que tenen com a cas més paradigmàtic el Fons per a l'Acolliment, Integració i Reforç Educatiu dels Immigrants, que ha sofert una retallada d'un 70%, en passar d'una dotació de 200 milions d'euros (2008) als amb prou feines 61 milions (2011).


Al costat d'això, l’ Informe de Càritas denuncia les incoherències i contradiccions entre el que alguns representants públics diuen en els seus discursos sobre integració i convivència, i les mesures pràctiques que les diverses Administracions implementen en l'acció social pública. A més, algunes Càritas assenyalen com alguns d'aquests representants “estan aprofitant la conjuntura actual per treure rèdit electoral, amb uns discursos que clarament suposen un obstacle per a la convivència i la cohesió social”.

“Les preocupants declaracions llançades per alguns responsables polítics durant tot l'any (negativa a empadronar estrangers en situació irregular, la problemàtica concernent a la discussió sobre els mínims d'habitabilitat dels habitatges, la sanció als propietaris que permetin o promoguin l'amuntegament, la qüestió del vel o el tan socorregut contracte d'integració) s'insereixen en una dialèctica electoral en les quals el migrant es converteix en un arma llancívola” es llegeix en l'Informe.
Un altre aspecte que es recull és l'augment dels controls d'identificació als immigrants en locutoris, parcs, i bescanviadors de transport públic, unes pràctiques que s'han fet extensives també als propis recursos i dispositius que Càritas té per a l'acolliment d'immigrants, als quals els cossos i forces de seguretat de l'Estat accedeixen amb diferent periodicitat per sol·licitar informació de caràcter personal sobre els immigrants acollits en aquests centres.


Percepció social i actituds davant la immigració


Es detecta, en un altre dels apartats, un augment en la percepció negativa de la immigració per part la societat, induïda, sobretot, per la situació econòmica dels últims tres anys. Es constata un augment de prejudicis racistes i xenòfobs als nostres barris i ciutats, i que, en l'actual situació de crisi, es culpi als immigrants de molta de la precarietat econòmica i social que sofrim. L’ “altre” es percep com a amenaça en l'accés a recursos socials (prestacions socials –beques o suposades avantatges fiscals- i sanitàries) i laborals (ocupació).


Propostes


El capítol final de l'Informe inclou una sèrie de propostes dirigides a garantir l'accés dels immigrants als drets socials bàsics. Entre elles:


- Garantir l'accés al Padró Municipal.

- Elaborar un Pla Integral de Lluita contra la tracta d'éssers humans amb finalitats d'explotació laboral, en el qual es reconeguin les mesures de protecció i els supòsits de persones víctimes, l'àmbit d'aplicació de les quals s'estengui tant a persones estrangeres com a espanyoles o comunitàries.


- Ratificar la Convenció Internacional de les Nacions Unides sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migrants i les seves famílies.


- Modificar la normativa per solucionar el problema de l'impagament d'hipoteques, mitjançant una reforma legislativa urgent del nostre sistema hipotecari que protegeixi a les famílies, les d’aquí i les que han vingut de fora, de les greus situacions que estan sofrint en aquest tema. Càritas proposa que s'adopti el sistema anglosaxó de dació en pagament.


- Habilitar solucions per als immigrants en situació administrativa irregular. El Govern ha d'articular mesures que permetin eradicar les situacions de vulnerabilitat i indefensió que sofreixen aquestes persones com a conseqüència de la seva situació administrativa, promovent uns drets bàsics de ciutadania social que els garanteixi l'accés en igualtat de condicions a aquests drets.


- Detenir les situacions d'irregularitat sobrevinguda. S'haurien de retirar alguna de les exigències documentals que s'inclouen en l'esborrany de Reglament d'estrangeria pel que fa a la renovació d'algunes autoritzacions (com la de reagrupació familiar).


- Vetllar pel compliment estricte de la llei en els controls selectius. Hem de prevenir sobre un dels missatges implícits que aquestes pràctiques porten amb si i que posen en perill la convivència en associar immigració a delicte. És urgent que tots recordem, una vegada més, que trobar-se en situació irregular NO és un delicte.


- Limitar l'accés de les forces de seguretat als nostres centres i serveis. Càritas suposa per a molts ciutadans, migrants o no, un lloc d'acolliment, de refugi, d'escolta, de seguretat. No podem posar en risc aquest principi d'intervenció. Per tant, demanem que les forces i cossos de seguretat de l'Estat accedeixin als dispositius de Càritas per sol·licitar informació sobre les dades personals dels residents únicament en aquells casos en els quals intervingui una situació de perill real (excepcional, per tant) o per intervenir davant una infracció penal (situació individual).


- Incrementar la dotació pressupostària per als serveis destinats a la Integració.


- De cara a les properes eleccions municipals i autonòmiques, sol·licitem a tots els nostres representants que treballin per impulsar un Acord marc per la Immigració sobre el qual cimentar una societat d'acolliment més plural i cohesionada.


- Detenir les actituds racistes i xenòfobes mitjançant campanyes i accions que combatin els estereotips que alimenten accions de discriminació, racisme i xenofòbia, i contribueixin a convertir els barris de les nostres ciutats en comunitats més acollidores.

dimarts, 15 març de 2011

Internet i la impunitat de l'anonimat

Acabo de llegir en el Diari Digital de Mataró que en Ramon Bassas no anirà a les llistes del PSC a les eleccions municipals. En Ramon és una persona que aprecio, que fa molts anys que es dedica a la política. No li comparteixo el gust pel PSC, i probablement dins la seva gestió, com en la gestió de tota persona que fa alguna cosa durant tant de temps (els que no fan res no s'equivoquen!), deuen haver-hi encerts i errades. Però a mi em sembla una persona molt intel·ligent i honesta. Com també m'ho sembla una altra amiga regidora de Mataró, la Kitty Guirao -amb ella sí que comparteixo formació política- que també ho deixa. Dues persones que han dedicat moltes, moltíssimes hores a la ciutat que estimen. I que s'han endut uns quants maldecaps i disgustos, a part de la satisfacció de tot allò que han après, compartit amb els seus conciutadans i vist realitzar-se. Tenen projectes, idees, capacitat i empenta i han intentat fer-los realitat. Deuen haver tingut un bon sou i, als ulls de molta gent, potser uns quants privilegis. Però la veritat és que ningú no els pot dir que no s'ho han guanyat.
Si heu anat llegint aquest bloc, ja deveu haver vist que sovint sóc crítica amb els polítics, també amb els de la meva corda, però també he de dir que sóc conscient que, per bé que ho facin: a) no és possible agradar tothom; b) se'ls exigeix una disponibilitat de 24 hores sobre 24, que comporta una vida personal que sempre queda en segon terme i que en la majoria dels casos no és pas recompensada; c) els toca entomar tots els marrons, que de vegades són responsabilitat pròpia però molt sovint, no: des de les epidèmies, als accidents, o a les decisions de tercers que els afecten; d) han de prendre decisions ingrates i difícils; e) no sempre poden dur a terme tot el que els agradaria... i així, si voleu, tot l'abecedari.
Però la veritat és que, quan he llegit la notícia i he vist alguns comentaris de la gent, m'ha sabut molt de greu el menyspreu i la crueltat amb què els tracten, en aquesta ocasió a en Ramon. Des de l'anonimat, la gent es permet dir penjaments dels altres, i dubto molt que aquesta crítica provingui de l'interès actiu i responsable sobre la ciutat.
M'agrada molt internet i alguns dels seus avantatges, però començo a estar molt tipa d'aquesta impunitat que pressuposa insultar, calumniar la gent des de l'anonimat, amb la tolerància dels mitjans de comunicació (molts dels quals no deuen haver sentit parlar mai de l'ètica professional)
Dic això el mateix dia en què llegeixo que el bisbat de Barcelona inicia un procediment contra Manel Pousa per les seves declaracions en relació a un avortament. Deu ser perquè l'avortament és un tema sensible (i perquè afecta les dones, que no mereixen cap compassió es veu). En canvi, l'enveja, la calúmnia, la desqualificació, la burla, la vanitat, qualitats totes elles molt eclesiàstiques i poc evangèliques són pecata minuta, sobretot si es fan des de l'anonimat de determinades webs. Serà que tirar la pedrà i amagar la mà deu formar part del dret canònic. Mercè

dilluns, 14 març de 2011

El Crit Solidari

Entreteniment, junt amb el Punt de Trobada, per al cap de setmana. Com sempre, no ens avorrim!


dimecres, 9 març de 2011

Per desolar la terra...

Fa uns dies vaig posar aquí una versió de “La presó de Lleida” molt més completa (i més interessant, sens dubte) que la que es coneix habitualment. Ara, torno amb romanços antics, però no per posar-ne cap de sencer, sinó per destacar dues estrofes del romanç dels Segadors, que és una descripció molt colpidora del que signifiquen les ocupacions militars, les conquestes, les guerres en definitiva. Parlen de com actuaven els ocupants amb la població civil, a la qual exigien que allotgessin i alimentessin les tropes. I diuen així:

Del pa que no n’era blanc deien que era massa negre
i el donaven als cavalls, sols per desolar la terra.
Del vi que no n’era bo deien que era massa agre
i en regaven els carrers, sols per desolar la terra.

D’aquest romanç també em resulta colpidor veure com els que patien l’opressió s’agafen a la fe com a força, d’una manera molt elemental però molt convençuda. I també resulta potent el paper de la jerarquia…

“Qui és vostre capità? Quina és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un drap negre.
“Aquí és nostre capità, aquesta és nostra bandera!”
I el bisbe els va beneir amb la mà dreta i l’esquerra…

Doncs això. Les històries antigues resulten apassionants.
(Josep Lligadas)

dilluns, 7 març de 2011

Puiggraciós, als Signes del Temps


La Rosa, la Griselda, la Maria Teresa... Una forma d'acollida que agraeixo profundament. M'agrada aquest video de Signes del Temps, que penso que recull molt bé la pau de Puiggraciós. I m'agrada recórre'n les estances i escoltar la cítara de la Griselda en aquella petita capella i reviure les xerrades tot fent el cafè al menjador, o just abans d'anar a dormir. I us recomano vivament que us hi arribeu algun dia. Ja us n'he parlat altres vegades.
És el meu homenatge a les dones treballadores. Us puc ben dir que aquestes són treballadores infatigables. Els qui no les coneixeu us sorprendreu de la seva llibertat, vitalitat, compromís amb el món i bon humor. A la vostra salut!
Mercè

diumenge, 6 març de 2011

La rua del Mil·lenari





Ahir vaig prendre part per primer cop a la vida a la rúa. Hi vaig anar amb la colla d'Asdivi, l'esplai d'en Jordi, que presentava un Viladecans medieval. En Jordi hi anava de duc, i servidora, de pagesa i a sobre pobra. Cosa que ha vingut amenitzant les nostres converses des de fa uns quants dies. Perquè aquests xicots seran discapacitats, però saber què és una classe social, ho saben, sí...
Doncs em va agradar, tot i el meu ensopiment congènit per aquest tipus d'activitats. Sempre em crida l'atenció l'àmplia participació de les associacions de pares i mares. Les escoles, pròpiament, són qui aguanta la rúa, perquè fora d'elles hi ha molt poques comparses. d'associacions. Els agrupaments (a Viladecans n'hi ha com a mínim tres) no hi han pres part, enguany, cosa que és una pena. Trobo que tal com està el pati, és bo que els infants s'acostumin a fer-se seves les festes de la ciutat.
El tema general d'aquest any va ser el del Mil·lenari de Viladecans. Com era d'esperar. Però em va agradar veure la fàbrica de la "llevadura" (això del llevat mai no ho ha dit cap viladecanenc, sospito), la Torre Modolell en diverses versions (alguna, tan fidedigna que quan la miraves et feia la sensació que per art de màgia la torre havia canviat soleta d'emplaçament, com si fos la casa Padellàs de Barcelona) i, atenció, diversos mamuts.
Després d'haver estat treballant amb un munt d'entitats dos anys i escaig perquè el mamut esdevingués un símbol festiu de la ciutat, em va alegrar veure que a la rua n'hi havia com a mínim tres: un que anava amb una colla asteca (vés per on!), un altre de magnífic, de tamany natural, amb trompa articulada, que no té res a envejar a la figura de Festa Major construïda ja a Viladecans, i un tercer construït amb llaunes de refresc d'una mida més modesteta.
Alegria, bon humor, molt de reciclatge, molta imaginació i un munt d'hores de feina. Què més es pot demanar? Mercè

dimecres, 2 març de 2011

Dreta simpàtica, esquerra antipàtica


Un amic em va enviar l'altre dia un article de David Trueba publicat al Periódico el passat diumenge, en què parlava de la moral (aparent) de la dreta i de l'esquerra. I subratllava que a força de voler ser políticament correcta i de defensar la salut i altres coses, l'esquerra havia pres un caire mongívol i entristit, molt allunyat del hippisme, de la defensa de la llibertat de costums i de l'inconformisme d'anys enrere, mentre que la dreta defensava l'alegria de viure, saltant-se tot criteri "moral". El tema del tabac i de la velocitat il·lustraven l'exemple de l'esquerra i el tema Berlusconi el de la dreta. Sempre sedueix més, deia Trueba, l'alegria que la norma i així ens va l'esquerra. Potser deu tenir part de raó.
M'ha fet pensar en una altra cosa que es diu, així, en general: que hem perdut els valors. cosa de la qual sovint es culpa l'esquerra. Potser és veritat que segurament algunes coses valuoses han anat a parar a l'aigüera, però hi ha "valors" que jo crec que han fet santament de desaparèixer mentre que n'han emergit alguns de prou bons, jo crec. I poso exemples: encara recordo com s'ho passaven fa trenta anys les mares solteres i els seus fills; com era de dur per a moltes parelles (especialment per a moltes dones) aguantar forçosament el matrimoni; com els anava a les persones homosexuals; què es perdien molts homes que vivien només abocats a la feina, mentre que ara gaudeixen de la paternitat d'una altra manera..., o com era de dur per a molts treballadors no tenir accés a l'estudi. Avui potser una excessiva frivolitat tenyeix moltes coses, però en molts aspectes jo crec que hem millorat. Han desaparegut potser moltes convencions més aviat estúpides, "bones maneres" que de fet eren més aviat un codi de comportament d'una determinada classe social. És més preocupant que avui costi tant fer resorgir el fons del civisme, és a dir: tractar tota persona amb el respecte que es mereix de forma que se senti còmoda i acollida.
I crec que tot això és fruit, entre moltes altres coses, de la lluita de l'esquerra, que ha defensat els drets de la dona, dels homosexuals, dels més febles, dels discapacitats... en moments en què això no estava precisament de moda. I això també ha estat treballar per al bé comú.
Avui defensar els drets de les persones -de totes les persones- és titllat, amb un cert menyspreu, de "bonista". I recordar que la salut de molta gent amb problemes de respiració depèn de la contaminació és vist com un atemptat a la llibertat individual de, per exemple, moure's en transport privat, amb cotxes d'alt consum i a velocitats de risc. Potser a l'esquerra hi ha més una dèria prohibicionista que realment sensibilitzadora, però vivim en un context molt salvatge. A veure si em sé explicar. És veritat que la mesura, per exemple, de retirar certs aliments dels instituts de secundària pot ser viscut com una prohibició excessiva. Però jo em pregunto si és enraonat que tots plegats rebem la quantitat de publicitat que rebem intentant convèncer-nos que mengem en grans quantitats productes que ens faran mal. I si realment no ens hem begut l'enteniment, quan permetem que es proposi en el lloc on passen més hores a infants i adolescents un consum que incidirà tan negativament en la seva salut. Les màqines expenedores de segons quins aliments mai no haguessin hagut d'entrar en un institut. És molt difícil contrarrestar aquesta mena de publicitat, i avui sensibilitzar no té res de fàcil, perquè no vivim en un món neutre, sinó que en el fons hi ha moltes ganes de col·locar-nos uns quants productes i de crear falses necessitats, presentades a més com a drets exigibles i inalienables, mentre que els drets i les obligacions ciutadanes van passant a segona fila. Recordar que hi ha "drets" que no són més que privilegis, és a dir, que ni són necessaris ni són extensibles a tota la població, és exercir de senyoreta Rottenmeier i està mal vist. El capitalisme avui ens vol lleugers de conviccions ètiques per influir amb més facilitat en els nostres hàbits de consum i pautes de comportament. Crec que la una de les lluites més importants que tenim al davant és, justament, la ideològica i la cultural.
Jo, com que ja sabeu que dels molts insults que em poden dir, el de "mongívol" deu ser dels que més em rellisca, vista la cada cop més gran admiració que sento per la vida monàstica i religiosa en general, no m'hi amoïno gaire perquè em retreguin això. Segurament a l'esquerra ens convindria traduir determinades qüestions polèmiques en positiu. Però crec que encara hauríem de filar més prim en determinades accions: la forma de fer política, la forma de finançar-nos, la manera de participar... Perquè crec que aquest món nostre la coherència entre allò que creiem, que diem i que fem no està gaire valorada. I si ens diuen puritans, què hi farem. El que seria important fóra saber transmetre l'interès positiu per les persones més vulnerables en primer terme. Mercè
PS: la foto no té res a veure amb l'escrit. Senzillament, m'agrada la mimosa.