L'hort de Caviga

Cols, enciams, pebrots, tomàquets, faves... De tot i més a l'hortet que cultiven els nois i noies del taller ocupacional Caviga. Ja els va bé, perquè en conec uns quants que semblen traumatitzats per una mossegada d'algun enciam agressiu a la més tendra infantesa i no volen veure el verd ni en pintura. A veure si a còpia de fer-les créixer es miren les verdures d'una altra manera.
L'encant de l'hort, però, és el seu assessor: en Miquel, un noi pagès, també amb discapacitat, que sempre ha treballat a casa, i que ara s'ha ofert a ajudar els companys a tenir cura d'un hortet que a ell li deu semblar minúscul. En Miquel va descobrint el plaer de l'amistat (no penseu pas que a Caviga hi fa els primers amics, però) i se sent útil i valorat, perquè de fet, de portar un hort a Caviga ningú -ni monitors, ni pares, ni cap "manaire"- no en sap. I ell coneix bé la terra, té paciència i bon humor que transmet a tothom. I a Caviga, encara que no sigui oficialment "usuari" (quina paraula, uff) també hi aprén molt. Ell espera el dia d'anar-hi i els altres esperen la seva vinguda.
D'això els tècnics moderns en deuen dir "sinèrgia". Potser.

Mercè Solé

Els valors d'ICV

Avui ha sortit un article al País de Juan Masià, aquest jesuïta especialista en bioètica que viu al Japó, que em sembla que formula perfectament tota aquesta tensió que molta gent vivim quan es parla de l’avortament. Podeu llegir-lo aquí. És un article que em sembla que m’ajudarà a explicar una cosa que fa dies que intento escriure i no me’n surto.
De fet voldria contestar un comentari que em va deixar un bon amic blocaire en un “post” meu anterior en què servidora rondinava bàsicament per la forma com la píndola del dia després s’estava gestionant. Es mostrava sorprès que algú d’ICV pensés com jo i li semblava contradictori militar en un partit que segons ell promou altres valors que els que jo defensava, el “dret a tot”, em deia. Venint de qui venia (una persona amb qui no ens coneixem, però amb qui habitualment hi ha molta sintonia, una relació cordial i alguna discrepància política) vaig pensar que valia la pena pensar-hi i tractar de respondre-hi anant una mica més a fons.
Però no m’ha resultat fàcil. Jo no crec pas que la gent d’ICV, ni la del PSUC anteriorment, d’on molts provenim culturalment (jo mai no hi vaig estar afiliada, però em movia en aquest ambient), portin al “dret a tot”. Més aviat a mi la gent amb qui he tingut la sort de contactar m’ha portat més aviat el “deure de” moltes coses que resulten ingrates: el deure de pagar impostos per redistribuir la riquesa, deure que ha de ser efectiu encara que jo no pertanyi precisament a les classes altes; el deure de comprometre’m sindicalment perquè a la feina tothom sigui tractat amb equitat; el deure de defensar els drets polítics, econòmics i socials de la gent més feble perquè tothom, vingui d’on vingui, pugui viure amb dignitat; el deure de treballar perquè la democràcia ho sigui de debò, i el deure de reduir la velocitat si això comporta mals majors... Moltes coses que tampoc no són patrimoni d’ICV. Ningú no es pot penjar la medalla de tenir l’exclusiva de la lluita per la justícia, entre d’altres coses perquè probablement l’entendrem de maneres diferents. La pluralitat democràtica també és un valor.
En el camp de les relacions personals, jo estic a favor de la llei del divorci encara que tinc la sana intenció de viure amb el meu marit a les verdes i les madures tota la vida. Crec que la sexualitat és una cosa sana que ens fa feliços de què es pot gaudir de moltes maneres, encara no em sembla que això pressuposi la infidelitat. Penso que l’homosexualitat s’ha de poder viure en pau i amb compromís i per això em sembla una bona cosa que els homosexuals puguin casar-se i visquin sense estigmes innecessaris. I crec que cal regular de manera raonable l’avortament, per evitar mals majors, encara que jo treballi tant com pugui perquè l’avortament no s’utilitzi de manera barroera o banal.
D’altra banda, també he constatat per la via personal que les declaracions de principis solen ser magnífiques però costa de ser-hi coherent. Que vull viure austerament, però visc de forma consumista. Que de tant en tant faig ús de l’economia submergida. Que de vegades em fa mandra militar en determinades coses tot i saber que són necessàries. I tantes altres coses…

Molta gent “comunista” ha anat a la presó –no són els únics- per defensar coherentment alguna o totes aquestes coses. I jo n’estic orgullosa. I al partit hi ha coses que m'agraden molt (per això hi sóc) i d'altres que no m'agraden gens, com passa a tots els col·lectius començant pel familiar. Segurament no trobaré un partit a mida, o sigui que intento pensar en tot allò que em resulta engrescador i en què m'hi sento en sintonia, i faig el que puc per conviure amb allò que no m'agrada i, si és possible, per transformar-ho una miqueta.

En el pla personal l’esquerra defensem aquestes coses que he comentat i els partits més conservadors se n’escandalitzen. Però aquí també n’he vist moltes, d’incoherències. Perquè “de teves a meves” hi ha molta distància. I molta gent no vol l’avortament mentre no sigui la seva filla la que quedi embarassada. I en té prou a actuar amb discreció i/o amb diners. Que pagant sempre es resolen els problemes d’aquest estil. Si no és aquí, a l’estranger.
I encara una altra cosa. Jo formo part, entre d’altres, d’aquests dos mons, el d’ICV i el dels cristians, cosa que potser no és gaire corrent. I el nostre blog forma part de les dues blogosferes, encara que potser és més llegit des de la cristiana. També és d’on provenen de vegades els comentaris més cruels i feridors, això sí, sempre des de l’anonimat. Mai ningú d’ICV dels qui subscriuen les crítiques al Papa ens ha insultat per ser cristians.
Si de cas, no només a ICV tenim contradiccions. O això semblaria,oi?

Per això els criteris que aporta Masià per al debat de l'avortament em semblen tan importants. Perquè intenta evitar estereotips i prepotències i anar al fons de les coses. Espero que aquest escrit no m'hagi sortit agressiu. No és la meva voluntat i menys com a resposta al meu amic blocaire. Mercè Sole

Discussió sobre Déu

Acabo de llegir un llibre interessantíssim: Disputa su Dio e dintorni, un debat entre el periodista Corrado Augias, que es manifesta com a no creient, i el teòleg cristià Vito Mancuso sobre Déu, publicat recentment a Itàlia per Mondadori.

Tot un debat on els protagonistes, tots dos col·laboradors habituals de La Reppublica, argumenten, s'escolten, s'expliquen partint no només de les idees sinó de la vida (la mort, el patiment, l'amor, la pluralitat de religions, el sentit de la vida, el compromís, el darwinisme, la història de l'Església...) i de l'actualitat sense banalitzar, sense agrors, i en un llenguatge força senzill, malgrat que la filosofia (aquest os que en el fons del fons em deu agradar perquè sempre hi vaig a parar, però que em costa...) omple unes quantes planes. És probable que Vito Mancuso, professor de Teologia en una universitat de Milà, no resulti gaire ortodox per a alguns, però m'és molt refrescant.

Corrado Augias ja va publicar una mena de llibre-entrevista amb Mauro Pesce, un altre teòleg, i professor d'història del cristianisme a la universitat de Bolonya, sobre Jesús (Inchiesta su Gesú). A tots dos, Corrado Augias aconseguir oferir una visió de Jesús i de Déu que resulten novedoses justament perquè es fan "des de fora" i perquè es fan des de d'una visió crítica. Això obliga a fer servir un llenguatge menys tòpic i a argumentar les coses sense dogmatismes. I s'agraeix.

Mercè Solé

El bes de Joan

Esplèndida la versió de Salomé, de Richard Strauss sobre una adaptació d'una obra d'Oscar Wilde, ahir al Liceu. Mai no havia escoltat una Salomé tan tendra, amb una veu tan bonica. Jo no hi entenc, però és una òpera que de vegades es canta amb veus wagnerianes molt pesants. De fet, la Caballé també la cantava, i molt bé (en el video teniu l'escena final), però Nina Stemme francament resultava fascinant. I un Herodes (Robert Brubaker) també magnífic que, a mi, em feia pensar en Berlusconi i les seves trobades d'amiguets i amiguetes. La veritat és que jo hi anava disposada a tancar els ulls, perquè el muntatge pintava fatal, però em sembla que ja m'hi he acostumat. No em va ajudar gens, però tampoc no va destorbar excessivament. Em pregunto què hi pintava aquella mena de paròdia del sant sopar de Leonardo, però en fi. Com que la música fluïa tan bé, el muntatge va resultar accessori.

Aquesta òpera m'agrada des de ben jove. Vaig trigar molt a adonar-me que aquell text que em semblava molt millor que els habituals era una traducció de Wilde. I m'encanta la sensualitat decadent que desprenen text i música. Més tard vaig veure per la tele una versió de l'obra de Wilde amb l'Enric Majó, la Núria Espert i en Felip Peña, que feia un Herodes interessantíssim. Una versió que a casa vam gravar a base de callar i mantenir el micro amorrat a la tele. Encara la dec tenir.

Dec ser una mica perversa, perquè el personatge de Joan sempre m'ha semblat intransigent i empipador, mentre que Salomé i Herodes resultaven molt més interessants.

Salomé és una noieta crescuda en mig del poder, en un ambient de lluites fratricides, d'amors interessats, d'incestos i pederàsties latents que se sent atreta per Joan i que intenta exercir de Lolita sense èxit. De Joan no l'atrau pas el seu discurs, ni la seva honestedat ni la seva llibertat. És una atracció sexual cent per cent. Potser és l'única forma de relacionar-se que coneix. El diàleg entre tots dos és una successió paral·lela de discursos que no s'arriben a trobar. Salomé es mostra sorda a Joan, i indiferent als altres (també hi ha gent que se l'estima, gent sense poder, que a Salomé no li interessen en absolut). Demanar el cap de Joan i besar la seva boca, ni que sigui plena de sang, és tot el que pot aconseguir, aprofitant-se del desig incontrolat d'Herodes i de l'impuls venjatiu d'Herodies. A mi tot plegat em sembla un pèl massa esquemàtic. M'agrada pensar que virtuts i perversions van més de bracet. De la mateixa manera que Salomé probablement mai no ha tastat la gratuïtat ni l'amor de debò., amb una mare manipuladora i un parastre incestuós. Potser d'aquí venen la seva crueltat i la seva indiferència. I una impotència que no aconsegueix que el seu desig del cap de Joan l'ompli de debò.
Dramàticament funciona. Ja ho crec.

Mercè

L'Homer que no és el Simpson

Com si s'haguessin posat d'acord. Diversos amics van aquest estiu a llocs de ressò grec: Atenes i les illes, la Magna Grècia, Rodes... A la feina, he de copiar alguns textos del grec. Ho faig amb el programa informàtic Euclides, de la universitat de Barcelona, que facilita molt les coses, però és com fer un viatge en el temps... que m'encanta, tot i que gairebé no me'n recordo ni de l'alfabet. M'han regalat el llibre sobre Homer i la Iliada, de Jaume Pòrtulas, que ha merescut el premi Nacional de Literatura. Em resulta evocador perquè havia estat alumna d'ell ja fa molts, molts anys. O sigui que aquest estiu feina, amics, converses i lectures em portaran a fer un viatge en una altra dimensió, no exactament en un altre país.

Ja m'agrada. El grec em porta bons records. A casa, la pel·lícula "La Odisea" amb en Kirk Douglas ens va portar a llegir Homer. Era el dia que vam anar a fer cua per matricular-me a l'institut. La mare va comprar tots dos llibres en edició de butxaca. Em va col·locar l'Odissea i ella es va animar amb la Ilíada. Anys més tard vaig disfrutar amb la Ilíada. Potser perquè m'agrada més l'èpica que la lírica.

Sentir-se atreta pel grec tenia l'alicient de les minories: a l'institut, menys gent de lletres que de ciències; a COU (nocturn) era l'única alumna; a la facultat, a la classe del Pòrtulas, érem tres i a la pràctica només dos. Un luxe... La profe de grec del COU em feia traduir Homer i Aristòtil (uff, no me'n sortia gaire), i recordo amb afecte que sempre treia una versió d'Homer manuscrita, en grec i en castellà. I em deia que sempre calia anar a l'original i que a veure quan començava jo a fer-me la meva pròpia versió. I que em va fer llegir Tucídides, que, deia ella mateixa, era com anar al cinema. Em sembla que no deuria tenir res a veure amb el programa del curs. Però va aconseguir interessar-me pel tema, que és el que compta.

Per cert, al google, els dos Homers, el grec i el Simpson, són un a costat de l'altre.

Mercè Solé

Objecció fiscal

Aquest matí estic irritable. Pot ser la menopausa, que porta aquestes coses. Però crec, sobretot, que es deu a la declaració de la renda. Avui, finalment, m'hi he posat, amb la consciència que una mica més i faig salat. Això comporta diverses operacions:

• fer memòria (buff) de les coses a tenir en compte;
• buscar i ordenar la paperassa (només ho faig un cop l'any, o sigui que he tingut feina per estona); es complementa amb allò de perdre els papers en el sentit literal (i de vegades figurat!) del terme; i es re-complementa amb les gestions necessàries per obtenir els recanvis oportuns;
• descobrir, com cada any, que hagués estat intel·ligent obtenir l'esborrany d'hisenda i que, mai no sé ben bé per quin motiu, no ho he fet i ja és massa tard;
• baixar el programa d'internet;
• capbussar-me en la terminologia d'Hisenda que, sempre, sempre, em costa Déu i ajut d'entendre (Déu no sé, però l'ajut del programa "padre" amb el windows vista no funciona);
• patir angoixadament el rau-rau de tenir la sensació de fer-ho tot malament, de no incloure-hi allò que hi podria incloure i al revés;
  
• patir una mena d'irritació general de veure que la contribució a l'economia familiar de les persones amb dependència, que és ben real, no compta gens, perquè el llistó de la dependència és més baix que els nostres criteris.

Quan arribo a aquest punt, ja m'és ben igual pagar el que sigui, només perquè s'acabi. De fet penso que els impostos cal pagar-los i en aquest sentit seria una incongruència l'escaqueig. El que em reventa és trobar-m'hi tan descol·locada, tot i la meva llarga experiència com a administrativa. I és que de vegades he anat a Hisenda (i aquest any hi tornaré). Les dues vegades que ho he fet m'han atès molt bé i m'ha servit per repassar els meus càlculs. Però la primera es van equivocar i si no ho hagués repassat hagués pagat 100.000 (cent mil) pessetes de més. I la segona no estaven prou al cas d'algunes novetats (com la deducció per les quotes a partits polítics).
A tot plegat, jo encara hi afegeixo, des de temps immemorial, l'objecció fiscal. Ho faig seguint les orientacions del Servei d'Informació per a l'Objecció Fiscal (SIOF,) vinculat a Justícia i Pau. Es tracta de descomptar de la quota líquida el percentatge corresponent a les despeses militars i de destinar aquests diners a una entitat solidària o per la pau. Potser fa vint-i-cinc anys que ho faig. No es fa pas d'amagat, al contrari. S'adjunta una instància i es diu ben clar. Però només he tingut problemes en dues ocasions: l'any que la declaració em va sortir positiva i l'any passat que me la van revisar. Totes les altres vegades m'han ingressat a mi els diners de l'entitat, i jo he fet d'intermediària. Ha estat una manera de subvencionar projectes solidaris. Us ho recomano vivament. Per més que ara disfressin l'exèrcit d'ONG solidària la seva finalitat sol estar més vinculada a la guerra que a la defensa i la despesa que s'hi dedica sol ser excessiva.
Per desmarcar-me del mal rotllo, he posat una foto d'un arbre viladecanenc que m'agrada especialment...

Mercè

Mercè Solé

La bella molinera

Concert dels memorables, ahir. Thomas Quasthoff al Liceu amb La Bella Molinera, de Schubert i Müller. Hi ha músiques que sembla que no tinguin fons... Sempre hi trobes coses noves, encara que les hagis escoltat mil vegades. Schubert i l'aigua, Schubert i el camí, Schubert i la mort. Cadascun d'aquests temes em penso que donarien per una tesi doctoral.

Thomas Quasthoff és un magnífic comunicador i un gran músic, realment. I el Liceu estava força ple... Davant de l'entusiasme del públic, Quasthoff va optar per no trencar l'encant del cicle de Schubert dient que després de la darrera cançó només podíem escoltar una cançó de les tristes. I va cantar La mort i la donzella i res més. Va fer bé. Tot i que quan vam sortir del Liceu els amics vam anar a fer una cervesa i no precisament per ofegar les penes, sinó pel gust de retrobar-nos.
Us deixo amb dos videos curiosos. Un, el de Quasthoff cantant jazz. Em penso que és un fragment de la pel·lícula (The Dreamer) que va fer explicant la seva determinació per dedicar-se professionalment a la música, amb un físic no gens fàcil. L'altre, un fragment de La Bella Molinera, amb Benjamin Britten i Peter Pears.

Mercè

Vells (o no tan vells) capellans

Em sembla que es deuria trencar el motllo, o gairebé. Penso en alguns capellans que han estat per a mi i encara són punts de referència no només per viure la fe, sinó per viure, a seques: que no han buscat mai els càrrecs, sinó de debò fer un servei a les persones; que no s'han posat mai al costat de qui és més brillant o qui té més poder, sinó de la gent que han trobat, amb preferència els més febles; que no han perdut el bon humor; que han sabut acompanyar, fer-se presents sense protagonismes; que han "perdut" molt de temps a escoltar la gent, fent que cadascú se sentís valorat al marge de si tenies grans o petits problemes, grans o petites responsabilitats. Que no han pretès tampoc arribar a no sé quina mena de perfecció, sinó que són conscients de les seves limitacions. Que de vegades han dubtat, o han rondinat, però gent amb qui saps que sempre hi pots comptar. Que confien en els laics i laiques a l'hora de treballar. Que han actuat en consciència, arriscant-se i fent-se responsables dels propis errors.

Pocs dels que jo conec han fet carrera, certament. Ni de fet no ho pretenien, tot i que hi he trobat persones molt cultes o molt intel·ligents que si s'ho haguessin proposat haguessin pogut arribar lluny.

De fet la institució eclesiàstica no sempre els ha tractat gaire bé. Potser no amb la voluntat de fer-los mal, però sí amb la indiferència i la distància més típica del funcionariat en el pitjor sentit de la paraula, potser amb poca cordialitat, potser amb la dificultat d'entomar les crítiques. He vist també gent malalta i "espremuda" fins al final, poc o mal atesa, o poc valorada o tractada sense consideració. O també l'exigència de tornar a començar de nou a edats en què el comú dels mortals ja fa anys que està jubilat.

La gent -cristiana o no- dels barris que els coneix, els valora prou per la seva capacitat d'acolliment.

A tots ells, moltes gràcies, perquè, almenys a mi, m'ajuden a tirar endavant, lluny de dogmatismes i adhesions superficials a qui remeni les cireres institucionalment.

Mercè

Taller de cuina jueva

Avui ha tingut lloc l'Entrellaça, la festa multicultural de Viladecans. Mil i una activitats sota un sol de justícia. Les que han tingut més èxit han estat les gastronòmiques: el dinar compartit i aquest taller de cuina jueva, amb una alta participació de persones de tots colors, realment.

Mercè

Santa Elena va a la perruqueria

Avui, vuit del matí. Santa Elena, la que és dalt de tot de la catedral de Barcelona, ha decidit fer-se un new look. L'han vingut a buscar amb una grua i ha aixecat el vol. Deu estar tipa d'entomar el sol, l'aigua i de mirar-se la ciutat des de les alçades. Segur que, com a tothom, li anirà bé tocar de peus a terra una temporadeta. Després ja tornarà a encimbellar-se. Però va bé alternar totes dues coses. Els recent elegits diputats europeus n'haurien de prendre nota.

Mercè Solé

Em diuen els erudits liturgistes que m'envolten que la figura de Santa Elena és qui presideix el pinacle de la catedral perquè la catedral està dedicada a la Santa Creu (i posteriorment a la Santa Creu i a Santa Eulàlia). Elena va ser la mare de l'emperador Constantí (fet històric) i la tradició diu que va trobar la creu de Jesús (fet força menys històric).

La memòria de Càritas

Càritas i la crisi

View more OpenOffice presentations from agulla.

Política: tan lluny i tan a prop

Interessant conversa amb en Jordi, aquest matí, sobre el sentit del vot. La seva discapacitat no li ha impedit mai d'interessar-se per la política, que va seguint a la seva manera, com tots nosaltres. Va estar uns anys afiliat a CiU (que sempre l'han tractat amb moltíssim respecte), després, com que va veure que dos dels seus germans i una de les seves cunyades militaven a ICV, va abandonar CiU per afiliar-se a ICV. Fa uns mesos va voler donar-se de baixa segurament perquè ha vist que nosaltres hem deixat de prendre part activament en l'agrupació local. En Jordi no enganya, viu allò que transmetem els altres: l'acollida (o no), el compromís (o no), la implicació personal (o no). Això val pel futbol, per la lectura, per la política. De fet no hem intentat mai condicionar-li la seva adscripció política, perquè no seria honest, però jo almenys penso que és bo fer-lo pensar a ell, bàsicament perquè ell també em fa pensar a mi.
Aquest matí em deia que no volia votar. Potser perquè un dels seus actuals amors opina que la política no serveix per res. I ha donat peu a parlar-ne. Jo intentava fer-li entendre que les decisions polítiques ni que siguin pretesament remotes tenen molt a veure amb el benestar de les persones que ens envolten. I parlar amb ell m'ha obligat a buscar exemples concrets i entenedors. Potser el més proper, la repercussió de certes mesures d'estrangeria en la vida dels immigrants sense papers, entre els quals hi ha la persona que té cura del seu pare i a qui en Jordi estima molt. No sé si en Jordi votarà, em temo que no. Però a mi m'ha anat molt bé recordar, en aquests temps de poc entusiasme polític, que la política és un instrument molt valuós. I que no és veritat que tots els polítics siguin uns desgraciats. I que els drets democràtics són per exercir-los. Mercè Solé

Aprendre

Avui he après unes quantes coses:

a) Que es pot sortir (i tornar a entrar) d'un cotxe pel maleter quan l'espai per aparcar és massa just. La Salo ens n'ha fet una gran demostració, aquest matí. Agilitat, elegància, flexibilitat... Fins i tot quan ets objecte de l'atenció de tres (3) càmeres. A part de la generositat de prestar el seu cotxe com a "autocar" col·lectiu per a l'excursió laboral d'aquest matí.
b) Que la indústria de les Arts Gràfiques deu ser de les que més canvis ha hagut d'entomar amb les noves tecnologies. L'excursió del matí ha estat a una empresa (JNP) que ha tingut l'amabilitat d'explicar-nos in situ tot el procés de producció (revisió dels originals, plotters, elaboració de planxes, impressió, tallat, plegat i enquadernat) de la feina que fem un cop surt de la nostra editorial fins que ens retorna convertida en llibres o publicitat o el que sigui. M'ha encantat. M'agraden molt aquestes coses i de fet m'ho passava molt bé, fa trenta anys, quan treballava a la Mútua i feia clixés, m'encarregava de la multicopista i de l'enquadernació dels impresos.
c) Que està molt bé trencar la rutina laboral i també entendre millor els mecanismes de la pròpia feina.
Que tinc uns grans companys de treball no ho he après. Ja ho sabia (i espero que després d'escriure això dilluns em convidin a esmorzar!)

Mercè Solé

Desvarieigs de final de curs

Quan arriba el final de curs revisc la sensació d'una inefable pujada improvisada al Puiggpedrós ja fa molts anys. Havíem pujat als llacs de Meranges en cotxe i, com que algú va dir que el cim del Puigpedrós era a prop, ens vam animar a pujar-hi: "no, si ja hi som, ja arribem" i veies sempre una mena de prat que semblava el cim... i que no ho era. I mal calçats i plens de bona fe continuarem pujant i esbufegant... fins a un cim que s'entossudia a amagar-se coquetament. Vam tornar cansats i morts de gana, satisfets de l'esforç i amb alguna aterrissada forçosa.
Doncs cada final de curs em passa el mateix: ja vaig tancant coses, ja acabo... ja està. I no, no està. Sembla una cursa d'obstacles i sempre surten complicacions de darrera hora... I obrim més coses que no pas tanquem: demà posarem fil i agulla a una nova entitat de Viladecans que pot ser una eina magnífica per treballar el tema multicultural, sempre i quan hi treballem, és clar. Cosa més aviat incerta per part meva, perquè em temo que l'agenda ja no es pot estirar més. També hi ha el tema del Mamut, que curiosament té gran èxit i arrencarà per la Festa Major i ens mantindrà joiosament ocupats tot el curs vinent. I les activitats "serioses": Càritas, Caviga, l'Agulla, el Punt de Trobada, l'ACO, la Pastoral Obrera, els cristians d'ICV, la feina i la família (i els amics). Em sembla que hauré d'aprendre de debò a posar límits, si no vull grillar-me ja del tot. Ah, i el blog. Gràcies a alguns comentaris que em fan pensar, vaig fent bullir el cervell encara que no ho escrigui, i de vegades em neguitejo perquè no trobo l'estona de posar-m'hi. En fi. No m'avorreixo, però necessito asserenar-me una mica. Tot plegat em dóna vida, m'omple, però no sé gaire si moure'm tant serveix de res per a ningú. És com si tingués alguna cosa a dintre que no es permet descansar i aquest any he dedicat certament molt poc espai a aturar-me i a la pregària. He viscut de renda, però això no pot durar, perquè l'activisme sense interioritat no és bo. Faré bondat a l'estiu. Em fa falta.

Mercè

Immigració i crisi

El grup del PAI (Pastoral amb Immigrants) organitza aquesta molt interessant taula rodona el proper divendres 5 de juny de 2009: Imma Mata, Josep Martí Gomez i Esmeralda Martín: Immigració i crisi: els efectes sobre la legislació i l'opinió pública. Llàstima que ho fan a unes hores en què la major part de personal estem treballant...
El PAI és un grup bàsicament de capellans obert a qui s'hi vulgui apuntar, que van treballant conjuntament l'acollida de les persones immigrades a parròquies i moviments. Segueixen una metodologia semblant a la revisió de vida. Tenen la gràcia que no fan pas teoria, sinó que van compartint experiències i elaborant materials a partir d'allò que viuen. Amb molta senzillesa i disposats a fer un bon servei.
Per cert, si algú vol contactar amb ells pot fer-ho a ambimmigrants@gmail.com.

Mercè Solé