Qüestió de valors

La taula rodona d'ahir va tenir un to molt diferent de la de Viladecans. Tant, potser, per la composició del públic -més homogeni- com pel tipus d'intervencions que s'hi van fer.

Més o menys les intervencions del bisbe Agustí i de Joan Torrents van ajustar-se a allò que ja havien comentat a Viladecans (vegeu aquí i aquí), amb algunes matisacions.

Susanna Igual va explicar de forma molt concreta com a l'IES de què és directora (Lluch i Rafecas) la crisi els estava portant a canviar el tipus d'activitats i de sortides extraescolars, a buscar sistemes d'accés als llibres de text i en definitiva a ser més solidaris, cosa que per si mateixa ja té un alt component educatiu. Va parlar de les dificultats de treballar amb els adolescents tot el que es relaciona amb hàbits de consum i de la necessitat que tots els agents socials ens corresponsabilitzem a l'hora d'intentar fer efectiu un canvi de valors.

Jordi Jorba, que parlava des de l'experiència que li aporta la seva feina en una entitat bancària, va comentar com la crisi s'està acarnissant en els sectors més febles de la nostra societat i ja, també, en les classes mitjanes, que han estat vivint i consumint molt per damunt de les pròpies possibilitats. L'elevat nivell d'endeutament s'ha produït per obtenir béns de primera necessitat, com és un habitatge, però sovint també s'han concedit crèdits de llarga durada per accedir a béns molt efímers... que ara cal pagar. Va insistir en la necessitat de fomentar la cultura de l'estalvi, d'abolir els especuladors del mercat, de preparar els joves per desenvolupar tasques innovadores, de desenvolupar mesures pal·liatives de caràcter fiscal i social i de consensuar políticament un model de sortida de la crisi que no deixi en mans del mercat les regles del joc.

Albert Rodríguez, de Comissions Obreres, va posar l'accent en el tema dels valors. De fet l'impacte de la crisi, ens va dir, està per arribar. Els mitjans de comunicació parlen de les grans empreses, però les petites estan patint greus problemes de liquidesa que acaben convertint-se en acomiadaments. Immigrants, dones i joves són els primers que paguen la crisi. Més que per models econòmics, però, convindria que ens preguntéssim pels mecanismes de justícia i de llibertat. I per quin motiu la gent al Tercer Món es veu obligada a emigrar. Igual que la gent no serem millors per consumir més, les empreses no seran millors per tenir més beneficis. Cal introduir seriosament el concepte de responsabilitat social.

El diàleg amb el públic es va centrar en la solidaritat (els que més tenen més han de pagar, els qui tenim feina hem de contribuir amb els nostres diners perquè els qui no en tenen puguin viure dignament) i en l'educació. Deia una mestra que els valors no els venen en els supermercats i que educar és anar contracorrent. Joan Torrents va comentar que cal fer un treball polític perquè quan l'economia torni a remuntar, se socialitzin els guanys i no només les pèrdues.

Es va parlar de la relació entre persona i estructura, perquè en la nova societat que volem hem de canviar nosaltres i han de canviar les estructures econòmiques i socials. El bisbe Agustí va insistir en la llibertat de les persones i en que la solidaritat no es pot imposar per llei. Hem de fer per manera que siguem solidaris per convicció. I fer-nos conscients que en cada gest de consum estem optant per un model econòmic i social. I per això cal haver interioritzat una sèrie de valors.

Estructures i valors: la gran conclusió és que tots, totes, ens hi hem d'implicar, perquè tots, totes, som corresponsables del problema i de la solució. Com ens deia Joan Torrents, els petits gestos també poder canviar les coses. Que una dona negra es negués a deixar seure una persona blanca en un autobús podia ser un gest senzill... però ha portat a canviar lleis i esquemes contra el racisme. Doncs això. Som-hi!

Mercè Solé

El regal de les Laies

Amb una d'elles fa molt de temps que som amigues. Totes dues es diuen igual. Són parella. I fa molt poques setmanes van decidir que anirien a viure juntes.

Un pas important, sens dubte, per a elles mateixes i també pel seu entorn. Dir que fan aquest pas és dir moltes coses i fer evident una realitat que potser no coneix tota la gent que les envolta: família, amics, i també l'entorn laboral, amb un punt d'incertesa sobre com reaccionarà la gent.

Doncs s'han endut una agradable sorpresa. L'altre dia, la "meva" Laia es va trobar que la convidaven a assistir a un misteriós vermut a la feina. Per celebrar no sé què de les vacances, li van dir. Una cosa una mica rara.

I la van portar ben enganyada: es va trobar amb els seus companys de feina, una postaleta i un regal: per a la nova vida que començaven en comú. No sé què hagués donat per veure la seva cara. Deuria ser un poema!

M'ho explicaven totes dues amb il·lusió. Experimentar que la gent que t'envolta (gent normaleta, d'edats, orientacions, ideologies diverses) s'alegra realment d'allò que et fa feliç i saber que hi pots comptar és una cosa que no tothom que viu en situacions semblants a les d'elles pot gaudir.

M'alegra molt que la gent vagi sortint de l'armari i sigui ben acollida. Els meus millors desitjos per a totes dues.

Mercè Solé

Demà, a Vilanova

Nova taula rodona organitzada per la Pastoral Obrera de Sant Feliu. Al col·legi de les Tereses (Rambla Principal, 71), a les 7 del vespre, a Vilanova i la Geltrú. El tema de fons, el mateix que a Viladecans: Fer front a la crisi.

El "cartell" de Vilanova conserva dos noms: el bisbe Agustí i Joan Torrents, de Càritas, mentre que canvia tres protagonistes. Ara seran Jordi Jorba, treballador d'una entitat d'estalvi i militant de l'ACO, Susanna Igual, directora de l'IES Lluch i Rafecas de Vilanova, i Albert Rodríguez, secretari general de CCOO de l'Alt Penedès i el Garraf.

Vilanova és una ciutat amb un teixit social i eclesial potent. Tinc ganes de veure com anirà.

De fet, aquestes taules rodones estan en la línia del que a l'ACO francesa anomenen "partages de foi", experiències de diàleg des de la fe sobre temes comuns d'interès i, habitualment, de patiment per a molta gent. De fet molts cristians estem habituats a reflexionar en veu alta sobre les coses que vivim, a analitzar i a fer propostes. En aquest tipus de reflexió, feta des de l'Evangeli, no importa tant posar-se d'acord sobre qüestions socials o polítiques, sinó anar al fons de les qüestions i veure també quines implicacions o repercussions personals hi ha, com ens ressona a dins, vaja.

Les discussions de partit o de sindicat solen anar encaminades o a assolir propostes consensuades d'actuació o a tractar les qüestions des del punt de vista ideològic (si és que hi ha ideologia, és clar). Rarament es parla de com ens afecta personalment.

A l'ACO vam estar treballant el tema una temporada. Semblava que costava convocar els veïns per parlar d'un determinat tema punyent (un conflicte laboral o de barri, qualsevol situació social viscuda amb passió...) en un marc de diàleg on, a més, nosaltres ens definíem com a cristians. No ens en vam sortir gaire, perquè tampoc no sabíem gaire com explicar-ho. La qüestió és crear un clima de confiança on la gent pugui compartir aquestes bàsics de la seva vida. Per als cristians, un aspecte bàsic és el seguiment de Jesús, és clar. Però la meva experiència és que tothom agraeix un espai de qualitat per comunicar allò que el mou i que l'esforç de formular això perquè els altres ho entenguin sempre val la pena.

Per a mi aquestes taules rodones en són un exemple.

Mercè Solé

ICV no ha dit ni piu

Ahir la Mercè explicava el que significa per a la ciutat la liquidació de la televisió de Viladecans, l’únic mitjà de comunicació plural i d’abast ampli que teníem. La causa (o el pretext) ha estat la futura apagada analògica sumada a la crisi.

I la Mercè acabava dient que, davant aquest fet tan greu, ICV no ha dit ni piu. A Viladecans hi ha majoria absolutra socialista, però ICV forma part també del govern municipal. Però no sembla que això serveixi de gran cosa. Se suposa que som el partit de la participació, de la defensa de la pluralitat, de la radicalitat democràtica. Però davant d’aquest fet ICV de Viladecans no ha mogut ni un dit. Cap informació a la militància, cap presa de posició, cap esforç per mediar i buscar solucions. Sembla que només servim per justificar les decisions que prenen els socialistes. Quina pena. (Josep Lligadas)

La televisió de Viladecans

Amb molta tristesa m'he assabentat que la televisió de Viladecans plega el proper dia 30. És cert que d'acord amb l'apagada analògica en perspectiva calia un replantejament, que estava previst fer entre diversos municipis del Delta del Llobregat, i que se n'ha anat en orris arran (o amb el pretext) de la crisi.
Si no tinc mal entès, la televisió local estava vinculada a Locàlia (que només la gestionava), mentre que les instal·lacions i el projecte eren municipals. El contracte amb Locàlia s'acabava al mes d'octubre. De fet, fa dos o tres anys vaig anar a visitar-la i la persona que ens n'ensenyava els locals va insistir en la modernitat de tot el sistema i, certament, tot plegat pintava molt bé.
Doncs dijous passat es va presentar un representant municipal (no pas els polítics, que quan és l'hora de sortir per la tele, es peguen bufetades per ser-hi, però que amb aquestes coses es desgasten, es veu) per notificar als treballadors que plegaven el dia 30 d'aquest mes i que tots onze anaven a l'atur. Pel que sé estan dolguts, per la manera com ha anat, perque els han acomiadat abans que no toca, perquè anar a l'atur en plena crisi té un punt angoixant, perquè l'Ajuntament no ha acceptat cap mena de negociació alternativa possible i perquè el projecte en què han portat onze anys treballant desapareix. Curiosament, si d'alguna cosa es lamenten els interessats és que no han tingut temps d'acomiadar-se de la gent de la ciutat.
Fa pocs mesos va desaparèixer la ràdio viladecanenca (Ràdio Sellarès, que ha quedat com a patrimoni exclusiu amb Gavà) i ara se'n va la tele. Tenint en compte que a Viladecans, a part del butlletí municipal (òrgan propagandístic del govern municipal i tancat totalment a qualsevol aportació més enllà del govern) només queda el Delta (revista gratuïta mensual )i el modest Punt de Trobada, una revista que fem amb uns amics i que es distribueix per correu electrònic.
Ens ho vendran, segurament, com una gran i moderníssima opció de futur. Sembla que la Fundació Ciutat de Viladecans farà algunes emissions de notícies a través d'internet. Però internet no és la tele.
Tot plegat em sembla molt greu. D'una banda perquè els professionals de Locàlia Viladecans s'ho prenien amb molt d'interès i feien molt bé la seva feina. I si mai hi havia hagut alguna dificultat, en parlaves, i t'hi acabaves entenent. En segon lloc perquè els aires municipals són molt controladors. Ho són dins de l'ajuntament i em temo que ho seran més fora. Intueixo que els telenotícies viladecanencs deurien ser fruit d'àrdues negociacions, perquè eren frescos, plurals i participatius. I aquestes qualitats no s'adiuen amb el nucli dur del nostre govern municipal.
La televisió local aporta protagonisme als ciutadans normalets, que no són anònims (per més que sempre ens ho diguin), sinó que són persones amb idees, notícies, fets, propostes, i una història pròpia. Aporta xarxa entre les entitats. Aporta pluralisme quan parla no només del govern, sinó també de l'oposició. En definitiva, aporta cohesió social i autoestima, dos elements que no sobren precisament a Viladecans. La gent sentim la tele de Viladecans com "la nostra" i el buit que es crea amb la seva desaparició no l'omplirà internet.
Per cert, que jo sàpiga, ICV, al govern de la ciutat, per no perdre el costum, no ha dit ni piu.

Mercè Solé

Pol Sud sense límits

Dilluns passat, a Caviga (el taller on va en Jordi), va haver-hi una més que interessant xerrada. Va venir l'Eric Villalón, junt amb la Montse García, per explicar als nois i noies que tenir discapacitats per a certes coses no és obstacle per assolir-ne d'altres. I així, l'Eric, que només té un 5 % de visió, en Xavier, que camina amb una cama ortopèdica, i en Jesús, a qui li falta una mà, es van animar a travessar l'Antàrtida fins al Pol Sud, amb èxit. Podeu seguir la seva aventura aquí o aquí.
La veritat és que l'Eric es feia escoltar i que els nois van seguir amb molta atenció les seves explicacions, tot i que en certs moments eren força tècniques. L'Eric treballa com a monitor d'esquí i ha guanyat també unes quantes medalles en els jocs paralímpics d'hivern. Certament trenca esquemes, també pel bon humor que destil·la.
L'expedició, a part de mostrar com les discapacitats no són obstacle per assolir determinades fites, ha tingut també un vessant científic. No es tractava tan sols d'un repte esportiu, sinó d'aconseguir mostres de la neu verge per tal de poder analitzar si el Pol Sud recull els efectes contaminants de la terra. No és poca cosa: extreure mostres significa fer-ho després d'una llarga jornada de marxa, a 35 graus sota zero, arrossegar-les tot el viatge i, un cop en ambients més càlids, conservar-les de manera que no es desglacin. En fi, ja estan pensant en un segon repte, aquesta vegada en forma de regata.
Em sembla admirable no només l'esforç i l'entrenament dels tres protagonistes principals, sinó també l'esforç d'aconseguir fons, de connectar amb la premsa, de coordinar el viatge. És la feina que ha fet la Montse a base d'aparcar la pròpia activitat laboral i de dedicar-se amb entusiasme a aquesta aventura, sense sortir de Barcelona. Sembla que el més difícil va ser aconseguir que la base nord-americana del Pol Sud s'obrís als expedicionaris. Ja té mèrit.
En fi. Ens queda pensar com els nois i noies de Caviga poden viure més plenament les seves possibilitats, sobretot laborals. Però per això ens cal a tots un canvi de xip.

Mercè Solé

Sant Jordi, de debò

De fet cada any busco per al blog la invocació a Sant Jordi cantada per la coral Sant Jordi... i cada any acabo posant-hi una altra cosa perquè no ho trobo. Pensareu que, a més de lletja, (i baixeta) una mica tonta...
Aquí teniu una curiositat que m'ha fet gràcia: el principi de la Ilíada cantat en grec per un professor d'institut. Desconec absolutament com s'ha fet aquesta "reconstrucció" del cant, però resulta ben interessant.
Com que la Ilíada, pedra angular de la nostra cultura, és un llibre genial, tal dia com avui em sembla que val la pena recordar-lo. Us poso també la traducció catalana de Miquel Peix d'aquest fragment:

Canta, deessa, la ira funesta d'Aquil·les Pelida,
ira que obrí als aqueus el camí d'innombrables sofrences,
i Hades avall estimbà d'herois mil ànimes fortes,
fent d'aquests mateixos herois pastura de gossos,
i àpat de tots els ocells, mentre Zeus son designi acomplia.
Canta, primer de tot, la baralla que féu que l'Atrida,
cap de guerrers, i Aquil·les diví renyits se n'anessin.

Mercè Solé

En Jordi, amic i company de feina, a més d'assessor musical, m'ha trobat aquesta versió de la invocació a Sant Jordi. La música és de Haendel, però el text no té res a veure amb Sant Jordi. És un himne que es diu "Worship The King All Glorious Above". Us deixo aquí l'enllaç amb el youtube, en una versió per a orgue.

Sóc lletja. I què?

La primera vegada que m'ho van dir amb totes les lletres, vaig quedar impressionada. Va ser un nen de tres anys, d'aquells que sempre diuen la veritat. Em va deixar anar un espontani :"¡Qué fea!", davant del qual la seva mare s'hagués volgut fondre, pobra. Sort que érem amigues. Després ja t'hi acostumes i t'ho prens amb bon humor. Quan et diuen gaire que tens els ulls macos o que vals molt per no sé què, sovint ja t'adones que et volen fer un compliment però que no saben gaire per on agafar-ho i fan el que poden. S'agraeix la bona intenció. A sobre de lletja, no tinc bona figura ni dedico gaire esforços a arreglar-me, tot i la militància d'amigues i companyes de treball que durant anys han fet el possible per regalar-me estris de maquillatge i bons consells, que segueixo a mitges.
Fastigueja més que t'ho diguin per ferir a la parella. Va ser el cas d'una certa web catòlica, apostòlica i romana editada per capellans que deuen ser molt guapos però no ho aprofiten gaire, on explicaven amb ironia que en Josep s'havia casat "con una bella mujer" i hi posaven la nostra foto.
I fa una estona, el comentari que podeu veure a l'entrada "Santiago Galtes", escrit, com l'article aquest que us deia, des de l'anonimat.
Doncs bé. Què voleu que hi faci? Un dels camps de batalla en què recentment m'he posat arran d'en Jordi és el tema de les discapacitats, especialment de les discapacitats psíquiques. Sovint actuem conscientment o inconscientment com si aquestes persones no poguessin aportar-nos res en cap camp, els incapacitem nosaltres amb la mirada. I actuem igual en tot tipus de limitació. Ahir mateix vaig tenir el privilegi d'assistir a una xerrada d'una de les persones que va arribar recentment al Pol Sud... tot i el seu 5 % de visió. Perquè una limitació, un defecte, una discapacitat ens inhabiliten segurament per algunes coses però ens permeten desenvolupar-ne moltes d'altres, de molt positives. I és aquí on cal centrar-se.
Jo ja sé que no em guanyaré la vida a cap passarel·la de moda per molt que m'hi esforci. Encara estic prou bé de la vista com per veure que no sóc la Claudia Schiffer. Però gaudeixo moltíssim de la feina, dels amics, de la parella -els lletjos també en trobem- i de moltíssimes coses. I el fet de ser lletja no em treu drets de ciutadania i puc fer política i participar a les associacions sense que la gent arrenqui a córrer. En resum, sóc molt feliç. I no penso fer-me l'estètica.
Aquesta vegada us estalvio la foto per motius obvis.

Viure i morir

Aquests dies de Setmana Santa, a l'ACO, vam estar veient un reportatge, crec que de TV1 sobre el dol, la mort, la vida, la malaltia. No en recordo el nom.

Em sembla que el públic vam acabar una mica "tocats". D'entrada va ser com fer una repassada als propis difunts, cosa que no té per què ser especialment dolorosa, però sí que et deixa les emocions a flor de pell. Es va crear un clima d'una certa intimitat compartida. I van estar bé les intervencions que es van fer. De tot plegat, m'han quedat algunes reflexions, que us traspasso.

Els metges, ens deia una companya metgessa, no estan formats per donar segons quines notícies. No es fa en el marc adequat, ni amb l'esperit i el respecte necessaris. En la nostra cultura meridional, i a diferència dels països anglosaxons, hi afegia, el metge informa més directament la família que no pas el malalt. Sovint això comporta una mena de pacte més o menys implícit, de protecció del malalt. No ha de saber per no patir. La família ja informarà... Però el cert és que sol produir-se un problema d'incomunicació greu entre els familiars, tothom pateix, malalt inclòs, però es rebutja la possibilitat de parlar-ne. Perquè el malalt, ens deia el reportatge, i ho confirmaven presents en el debat que treballen amb malalts terminals, sol anar sabent de vegades per la via de la intuïció, com està realment, i no sempre té l'oportunitat d'acomiadar-se de la gent, d'expressar-li els seus sentiments (de por, d'agraïment, d'estimació) o senzillament de preparar algunes coses pràctiques. De vegades el patiment del malalt es veu agreujat pel patiment que observa en els altres o que pensa que hi serà quan ell mori. La serenitat mútua ajuda a marxar a uns i a quedar-se als altres. La vida continua per als qui es queden, i continua plena d'interès si no ens aïllem, cosa que no vol dir en absolut oblidar el difunt. Acceptar això és alliberador per a tots. Els cristians, a més, creiem que continua d'una altra manera, raó de més per prendre'ns-ho amb esperança.

Un dels protagonistes del reportatge, que havia perdut una filla de 20 anys, deia que potser en lloc de parlar de malalts terminals hauríem de parlar de malalts "culminals", perquè la vida, també en aquesta darrera etapa, pot viure's amb gran intensitat. Es pot gaudir de la bellesa, de la companyia de familiars i amics. En canvi, sovint vivim molts anys insensibles a tot. La vida curta pot ser molt plena. De fet, en el reportatge, la música es desvetllava com una forma relativament fàcil d'expressar coses que amb paraules costen més.

El reportatge insistia també en la necessitat que els infants visquin també la mort de parents i amics amb naturalitat. Que puguin preguntar, assistir a enterraments, plorar... El nostre món viu la mort com una cosa prohibida, com un tabú. Però el dolor i la pèrdua se superen millor com més deixem entrar la mort a la nostra vida.

Mercè Solé

La Marta comenta que el reportatge es diu El último viaje i que es pot baixar d'internet. Això no ho he pogut fer perquè el meu ordinador està en hores baixes... Però si el tema us interessa, us animo a fer-ho... Gràcies, Marta.

Santiago Galtes

Plana 117 del Periodico d'avui. Un tal Santiago "Galtes" va aguantar assegut al seu esco durant el 23-F. El tal "Galtes" va acompanyat de la foto d'un tal "Carrillo". Aquests traductors automatics son impossibles (com impossible em resulta, ara mateix, posar els accents com cal). Les maquines se'ns mengen....

Merce Sole

Cinc formigues fan més que quatre elefants

Aquest vespre he anat a la presentació del llibre Xesco Boix, història de la nostra història, dels amics Lluis M. Panyella i M. Josep Hernàndez, que ha estat presentat tambe per Eduard Estivill (ells tres, a la foto) i Roger Canals.

Hi he anat moguda per l'amistat i tambe per conèixer millor la nostra història. De fet sempre he associat Xesco Boix a la canalla, un món que sempre m'ha resultat una mica aliè. No tinc fills, no he estat monitora de res, no faig classes. I d'altra banda, els anys seixanta i setanta jo tenia altres interessos musicals. Coneixia poc la cançó catalana i encara menys Pete Seeger, Bob Dylan y Joan Baez.

M'he quedat sorpresa, doncs, de veure d'on van sortir les cançons que sí que cantava i que vaig aprendre a daines (anava als escoltes del Clot) o a l'institut (Infanta Isabel): des del Kumbaià, al No serem moguts i tantes d'altres. Xesco Boix forma part d'una xarxa de grups i de persones que, a partir de pròpies creacions i d'adaptar-ne d'altres, van posar a l'abast de la gent un ampli patrimoni de cançons que han acabat esdevenint populars, com si mai no haguessin tingut autors. I és un patrimoni per a petits i grans. Continua tenint força la imatge de "l'estrena" del No serem moguts en mig d'una manifestació amb grisos inclosos. Cantar era una forma de lluitar. M'hi he trobat, doncs, més reconeguda que no em pensava.

Tot plegat m'ha fet pensar que ja no cantem, o no cantem gaire. O ho fas de forma organitzada, és a dir, en una coral, o difícilment ho fas. Em sembla que l'Església deu ser dels pocs llocs que manté aquesta cultura. A mi, tant al partit com al sindicat, m'avergonyeix com es canta la Internacional o els Segadors. Ningú no dirigeix. Ningú no coneix la lletra. Ningú, pròpiament, canta. Es posa un disc i se suposa que el vas seguint. No sóc gaire amiga ni d'himnes ni de banderes, però la veritat és que entre poc i massa.

Potser de les coses que vaig aprendre a la JOBAC, ja més endavant, és que les cançons imprimeixen, també, caràcter. Expressen la força del col·lectiu, ajuden a pensar i a pair les coses, et connecten ràpidament amb allò que és important i que costa descriure amb paraules. I ajuden a escoltar. Són un factor importantíssim i molt participatiu de cohesió i de transmissió de cultura. Avui vivim enganxats als auriculars i ja no només no cantem sinó que difícilment escoltem el mateix que el veí. Hi ha moments per diversificar, però hi ha moments per unir.

En fi. M'he comprat el llibre i em sembla una bona aproximació al personatge. Ho fan a través d'entrevistes amb persones molt i molt diverses. Es llegeix molt bé i, efectivament, permet conèixer una part important de la nostra història. Us el recomano.

I, per cert, sapigueu que el dia de Sant Jordi en Lluís M. i la Maria-Josep seran a la parada de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, a Barcelona (Rambla de Catalunya, entre Aragó i València) de les 18 a les 20 h. A més de signar llibres, cantaran les cançons de Xesco Boix.

Mercè Solé

Avui fa 250 anys que va morir Händel

Deuria ser ben rebut allà dalt... Va ser un dissabte sant, a més. Resulta difícil no imaginar-se això de la glòria eterna sense la seva música. Gràcies, Händel, per les teves òperes, oratoris, músiques de cambra...Que sens dubte ens fan més feliços i ens fan viure intensament la música com a tastet de Déu!

Pasqua a l'ACO

Enguany he gaudit d'unes bones vacances de Pasqua. Els primers dies vaig ser a Roma i des de dijous a diumenge, a Prades, junt amb els amics de l'ACO. Ens trobem unes 280-300 persones (un centenar són criatures) en una casa de colònies: reflexionem, celebrem aquests dies, resem, xerrem, fem tallers diversos (sindicalisme, noves famílies, reptes del món obrer i de la crisi, educació dels fills en la fe, pregària, vida espiritual sana i equilibrada, multiculturalitat...). El fil de la trobada s'estructurava al voltant del lema: Crisi, Pasqua, Esperança. I en Pep Escós, consiliari del bisbat de Vic va ocupar-se de centrar la qüestió.

Aquest any hi he anat per donar un cop de mà a l'acollida. M'agraden les feines d'organització, i m'agrada ser al punt d'arribada de la gent i m'agrada -ho confesso- escaquejar-me d'alguns treballs de grup o colar-me al menjador amb el pretext de fer la tasca que m'han encomanat. He comptat a més amb l'inestimable suport d'un veritable crack a l'hora de comptar diners i sobretot d'acollir amablement, com és l'Andreu. Ha estat també una bona oportunitat de retrobar amics, entre ells uns quants blocaires de l'ACO.
El contingut de la trobada ha estat moltbé i les celebracions, també. Però a mi, que feia temps que no hi anava, m'ha cridat l'atenció tota la feinada immensa que hi ha al darrere i l'esperit amb què la gent l'ha anat fent. Des dels monitors del MIJAC de Lleida que ens acompanyaven i que es feien càrrec des dels nadons de pocs mesos fins als joves de 15-16 anys fins a la feina de la secretaria de l'ACO, que no hi era present, però que havia treballat molt intensament perquè tot rutllés en els seus més petits detalls. Passant pels assistents a la trobada, que van entomar estoïcament pluja, fred, calamarsades i neu com si res.
La veritat és que segur que hi ha aspectes millorables, però em va commoure l'actitud dels presidents (a l'ACO tenim president i presidenta), atents a tot, incansables. Els primers a llevar-se, els últims d'anar a dormir; els qui entomen les queixes -poques, tot s'ha de dir-, els qui negocien amb la casa (àrdua tasca!), els qui fan front als imprevistos. Quan ja s'havia acabat tot, ells encara aplegaven coses i les anaven a portar al local. Segur que diumenge deurien arribar a casa tard i esgotats. Són feines que no es veuen, que com millor es fan més invisibles es tornen i que no sempre valorem com cal. Estar a l'acollida em va permetre observar la discreta solidaritat d'alguna gent, que pagava part de l'estada d'altres sense que aquests ho sabessin. També la bona fe d'alguns participants de l'ACO de Madrid i de Bilbao, que van fer front a una trobada en català de principi a fi. I la bona fe de la gent que els anava fent d'intèrprets o bé (novament la secretaria de l'ACO) que ja els havia traduït tots els materials al castellà perquè s'hi trobessin bé.
Les celebracions de l'ACO potser abusen una mica de la paraula (no de la Paraula, sinó de llargs testimonis i reflexions), però són vives i viscudes. I estan plenes de sorolls de fons en forma de criatures que ploren, que corren, algunes de les quals participen intensament de la moguda. Això crida l'atenció en un context en què en general dins l'Església els que rondem els 50 continuem essent els joves! És un soroll que deu posar nerviosos els liturgistes però que a mi m'encanta.
Una Església acollidora, celebrativa, compromesa, no es fa amb discursos ni amb grans infrastructures. Es fa calladament, posant-hi hores i ganes, de forma esperançada i amable. Posant-hi en el centre Jesús Ressuscitat. Posant-hi en el centre els més petits, els més pobres, els més febles.

Mercè Solé

Bona Pasqua!

Aquest any la Pasqua ens agafa potser més enfeinats i atabalats que de costum, segurament per un excés de creativitat i d’entusiasme activista...

Però la Pasqua fa viure tot això amb goig, i és aquest goig el que us desitgem a tots.

Bona Pasqua!

Societat capritxosa

Després de tant parlar de la crisi, aquest anunci em sembla un penòs símbol d'allò que vivim: els capricis són el més important, costi el que costi. Per les necessitats reals no sé si hi haurà descompte, pels capricis, el que convingui. I els nens creixeran així, de reis del mambo...

Mercè Solé

Corresponsables de la crisi

La darrera de les intervencions de la taula rodona va ser la de Josep Bonastre, treballador d’una entitat d’estalvi, que ha pogut contemplar des de primera fila el funcionament de les nostres “micro” economies casolanes, que han portat molta gent a endeutar-se molt més del que seria raonable, a considerar estable una feina potser més precària que no semblava a primera vista, a prescindir d’estalvis, a llançar-se a un consum molt per damunt de les seves possibilitats.
Aquesta situació s’ha produït per la participació de tothom. Segurament per la instigació d’alguns, per la inhibició d’altres, per la connivència de molts altres, però en definitiva tots en som corresponsables. Per l’afany de riquesa dels qui tenien molt i també dels que no tenien tant o gens que pretenien fer-se rics d’un dia per l’altre.
A mi les seves paraules em van fer pensar en la famosa austeritat que anem predicant, però que ens costa de complir. Fora dels cristians quan parles d’austeritat et miren amb estranyesa, com si fossis una cosa exòtica. I més quan sembla que la nostra forma de vida es fonamenti en el consum. Tant pels nostres desitjos de coses –que no tenen gran cosa a veure amb les necessitats reals- com per a la marxa de l’economia general. Si no compres, sembla que enviïs tothom a l’atur. I si no et poses al dia amb el darrer enginy electrònic, sembla que perds el tren del futur i que et vas tornant analfabet tecnològicament, cosa més aviat arriscada des d’un punt de vista laboral i gairebé comunicatiu.
Dins de l’ACO, per exemple, quan en parlem sempre ens sembla una cosa molt difícil, una mena de missió impossible. Els pares i mares viuen amb dificultat posar límits de consum a les seves criatures, en un context on tots els capricis s’han de satisfer. Potser apretar per aquí, per l’austeritat i per la solidaritat econòmica, deu ser realment un gest profètic i, a més, realment alliberador.
Josep Bonastre tampoc no tenia solucions (qui les té?). Es qüestionava també el tema de la Seat: demanar sacrificis i congelacions per la possibilitat (atenció, no pas la seguretat) de fer un cotxe tot terreny que no serà a l’abast de tothom, que suposa un fort consum de combustible... té gaire lògica? Cal una voluntat de consens, un model clar de desenvolupament, una solidaritat intergeneracional i global, i cal fugir de demagògies. Si tots hem estat d’alguna forma corresponsables de la crisi, tots som corresponsables de les possibles sortides. Potser n’aprenguem alguna cosa i siguem capaços de canviar coses.

Mercè Solé

Càritas, acompanyant en el dol

Càritas era representada a la taula per Joan Torrents, conseller d’aquesta entitat. Va començar la seva intervenció amb algunes dades de la diòcesi de sant Feliu:
El 2007, es professionals de Càritas van atendre 4503 persones. El 2008, 9984 persones, un 122 % més, a part de la gent que és atesa per les persones voluntàries de les càritas interparroquials, en què els percentatges són semblants. El tema de l’hbitatge ha estat un dels que ha requerit més atenció, tant pel que fa a lloguers i subministraments, com, sobretot, hipoteques. El primer trimestre d’enguany Càritas ha dedicat aquest tipus d’ajut tants diners com durant tot el 2008 (proporció semblant a la de Càritas de Viladecans). El 2007 hi va haver 640 persones en recerca de feina, en el 2008, han estat 1868 persones: 192 % d’increment.
Una altra dada significativa és que, si bé l’atenció d’aquests darrers anys s’havia anat centrant en persones estrangeres (70 %), en aquests moments, la proporció de persones amb nacionalitat espanyola va pujant. La crisi, doncs, arriba a tothom.
Un aspecte positiu a remarcar és que s’ha incrementat el nombre de petits donants, de manera que en el seu conjunt els ingressos només han disminuït un 2 %. Potser la gent no pot fer grans aportacions, però hi ha més gent conscienciada, i es compensa. També s’ha incrementat el nombre de persones voluntàries.
Tota aquesta activitat, ens deia Joan Torrents, corre el risc de fer-nos augmentar l’assistencialisme en detriment d’allò que és la promoció de les persones i la necessària denúncia d’allò que no va a la nostra societat, des de l’endeutament irresponsable a lleis, com la que s’està preparant sobre estrangeria, que atempta contra la solidaritat humana i l’hospitalat, una llei que pretén castigar tot aquell que ajuda immigrants sense papers.
Càritas ens ha d’ajudar, com a comunitat cristiana, a comprometre’ns més en el treball solidari cap als més pobres i la lluita contra les forces de la pobresa estructural a casa nostra i al món colonitzat, tenint present que són els poders públics a qui correspon la resposta social i solidària necessària. Hem de treballar, per tant, perquè assumeixin aquesta resposta.
A Càritas, ens deia, som conscients de les nostres limitacions i de que, en molts casos, no podem fer altra cosa que acompanyar la gent en el seu dol. Amb molts o pocs recursos ens cal estar al costat de la gent.
De fet a mi aquestes paraules em van fer pensar en allò de l’evangeli “De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono”...

Mercè Solé

Mobilitzar-nos en una crisi anunciada

L’aportació de Toni Mora, Secretari General de CCOO, va ser la d’un sindicalista que ens va fer aterrar en qüestions bàsiques:

• Si la crisi ens ha resultat sorprenent és perquè patíem de miopia i estàvem emmirallats pel consum, i per una certa voluntat política i ideològica d’emmascarar les conseqüències de la política econòmica global. Molta gent havia alertat de l’esclat de la bombolla immobiliària, de la desregulació de les condicions de treball, mentre el discurs general era el del “final de la història”.
• En aquests moments al Baix Llobregat hi ha 52.000 persones desocupades, gairebé mig milió a Catalunya, i prop de quatre milions a Espanya.
• La crisi l’estan pagant sobretot els treballadors, la classe obrera (aquesta classe obrera que semblava un concepte desfasat), de la qual són especialment protagonistes, per la precarietat de les seves condicions laborals i legals, els treballadors immigrats de països estrangers. I una crisi que no es resoldrà només congelant els salaris de la gent que és al punt més baix de l’escala social.

Toni Mora ens va llegir aquell magnífic text de ll llibre de Frederic Beigbeder que es diu 13,99 €: Soy publicista: eso es, contamino el universo. Soy el tío que os vende mierda. Que os hace soñar con esas cosas que nunca tendréis. Cielo eternamente azul, tías que nunca son feas, una felicidad perfecta retocada con PhotoShop. Imágenes relamidas, músicas pegadizas. Cuando, a fuerza de ahorrar, logréis comprar el coche de vuestros sueños, el que lancé en mi última campaña, yo ya habré conseguido que esté pasado de moda. Os llevo tres temporadas de ventaja, y siempre me las apaño para que os sintáis frustrados. El Glamour es el país al que nunca se consigue llegar. Os drogo con novedad, y la ventaja de lo nuevo es que nunca lo es durante mucho tiempo. En mi profesión, nadie desea vuestra felicidad, porque la gente feliz no consume. Creéis que gozais de libre albedrío, pero el día menos pensado reconoceréis mi producto en la sección de un supermercado, y lo compraréis, así, sólo para probarlo, creedme, conozco mi trabajo."
No hi ha respostes màgiques, però hi ha propostes que han de passar per una necessària mobilització a favor de més protecció social, més societat del benestar.... un canvi de model productiu, una millora de l’educció i de la formació professional dels treballadors per fer-nos més competitius, més polivalents.
És un moment del compromís personal, indefugible. I és el moment de posar les persones en el centre. Les persones sempre són més importants que les coses. Enguany el 1er. de maig ha de ser realment participat i massiu.

Mercè Solé